algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
13°

La lliçó de Rainier

Tots els europeus ploren la mort del príncep Rainier de Mònaco. Bé, quasi tots: hauríem de desconfiar d'aquestes proclames d'unanimitat que els cronistes llencen últimament tan alegrement a l'èter. Després d'una llarga de vida de sacrifici en bé del seu poble -assistint anualment al ball de la rosa i a la gala de la Creu Roja, suportant el renou dels fórmula 1 i les avorrides piruetes dels artistes del circ, i fent cas als megamilionaris procedents de tot el món, inclosos els sàtrapes que han buidat els tresors públics de llurs països-, després de cinquanta-cinc anys d'oci i descans, memoritzant la línia de l'horitzó i vigilant els comptes corrents, Rainier ha traspassat «enmig de l'afecte i l'estimació de tots els monegascs», com diuen les cròniques. Ja no hi haurà més intercanvi de condecoracions ni més aparicions estel·lars al balcó principal del palau Grimaldi, ni més regates ni més circ, quina alliberació!, mentre els súbdits de Mònaco, l'expressió que repeteixen sense aturar els telenotícies, comencen una vella etapa.

Els llibres de firmes, preparats per la maquinària perfectament engreixada de les cases reials, comencen a recollir condols. Heus ací uns escassos exemples (i encoratjo el tipògraf que no gosi de treure ni una sola majúscula): «Nul doute que S.A.S. Le Prince Rainier III veillera de Là-Haut sur Monaco, Paradis qu'Il a si magnifiquement forgé à la Force de Sa Volonté, de Son Acharnament, de Son Courage et de Sa Raison. Nous ne pouvouns que rester humbles devant une Telle Force». «Mi unisco alle dimostrazioni di affetto per Sua Altezza e porgo i miei migliori auguri di guarigione. E' in momenti come questi che si può constatare la vuotezza e la sterilità degli ideali massonici. 'Uguaglianza' e 'Democrazia' sono falsi idoli; è solo in figure trascendenti, come può essere quella di un Monarca che si può fondare la spiritualità di un popolo». «Soirée féerique! Le mardi 14 décembre au Living-Room (discothèque)... Tu séjournais à l'Hotel de Paris, toi, mon bel américain from New-York, nous avons dansé cette nuit et je me suis envolée sans connaitre ton nom... Une histoire d'amour, un conte de fée dans une ville paradisiaque!».

Comença una vella etapa amb un nou príncep, príncep també de la Société des Bagnes de Mer, l'empresa de la família Grimaldi que dirigeix bona part de l'economia d'aquest petit estat, un dels últims reductes mundials del comunisme, un comunisme de luxe, ben cert, però comunisme a la fi. I encara que aquestes curiositats siguin sovint oblidades, no crec que s'hagi de fer cap comentari sobre la vida i obres dels seus fills Albert, Carolina i Estefania, perquè posats a parlar d'escàndols, sembla molt més escandalosa la col·lusió d'interessos i de negocis entre els membres de les famílies reials i l'ús inveterat dels privilegis i dels diners públics, a Mònaco i arreu. Tota la premsa rosa i vermella que se'n fa, i que els Grimaldi atien intel·ligentment, no són més que maniobres de distracció del personal, d'aquest i d'altres temes. ¿Quina importància pot tenir que mai no s'hi investigués l'ocultació de diners després de la segona guerra o que l'OCDE hagi denunciat repetidament i inútil la condició de paradís fiscal del pròsper Principat? ¿Per què hauríem de divulgar que Mònaco existeix per l'atzar i la força de qui sap qui, i que sobreviurà eternament perquè -encara que la constitució n'exigeix un descendent- també aclareix que qualsevol hi pot governar i regnar si es posa el cognom Grimaldi? ¿Per què recordar que el mateix Rainier va arribar al tron per un d'aquests rebots de la vida, sense més preparació que rebre unes lliçons de teoria política a París i ser coronel honorari de l'exèrcit francès?

Però no calen gaire doctrines del difunt Rainier. Amb la seva mera existència, el Principat de Mònaco dóna al món sencer una lliçó de teoria política, una lliçó que té com a títol «De com qualsevol societat pot aspirar a esdevenir un estat independent si aprofita els atzars d'alcova de la història, i de com pot mantenir-se estalvi dels veïnats durant set o més segles si maneja amb habilitat les exempcions fiscals i els comunicats de la premsa del cor». Un estat així, que sobreviu incòlume a la modernitat i que manté l'anomalia monàrquica malgrat la revolució francesa, la salvatgia nazi i l'acosament de la jet-set té molt que ensenyar-nos a tots. I ho fa dia rere dia. Ensenya que un estat pot néixer del caprici de qualsevol il·luminat i sobreviure al llarg de set-cents anys sense més requisit que un bon mestre de cerimònies, i que no calen més de dos quilòmetres quadrats i 5.000 individus (a Mònegue hi viuen 30.000 habitants, però només el 16% en tenen la nacionalitat) per demanar una cadira a les Nacions Unides. Res de caríssims exèrcits ni de traumàtics processos d'independència. És molt més sensat subordinar la continuïtat de l'estat a la salut reproductiva dels governants, exigidament heteros, tot deixant ben a les clares que el naixement i la mort dels estats són afers tan atzarosos com els enamoraments i les conseqüències biològiques que de vegades se'n desprenen.

Mònaco imparteix indiscutible doctrina política no des de la càtedra ni el parlament, sinó des del parc temàtic de luxe i preus elevats que és (quants mònacos no podríem inaugurar i mantenir, en els nostres múltiples espais de dos quilòmetres quadrats, en lloc de tants parcs naturals on només pasturen les cabres i els ferrerets), i el seu alt mestratge prové de l'únic estat que té com a principals indústries un casino i una pàgina-web esponsoritzada per una agència immobiliària. I que ningú no pensi que els seus governants són inimitables. A Mònaco tenen els Grimaldi, és cert, però nosaltres tenim, per exemple, Ricard Bofill júnior, i molts d'altres, que farien de prínceps de qualsevol estat amb segura saviesa i ferm pols, i amb independència del cònjuge, que igualaria o milloraria qualsevol Grace Kelly. Llarga vida al príncep Albert II, això sí, i endavant, que són quatre dies, i quatre nits, aquestes nits que la revista Hola ens explica sovint com «les màgiques i inoblidables nits del Principat» i que tots els europeus, absolutament tots, envegem.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris