algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Londres, capital de la plàstica

Prou desentès de la que es branda damunt Blair a les eleccions generals, fullejo displicent Charmes de Londres (1952), poesies de Jacques Prévert i fotos d'Izis - Bidermanas. Durant el desdijuni, he descobert el formatge Stillton, a mig camí entre el Rochefort francès i el Cabrales nostrat. El diable no m'ha comprat l'ànima, a Portobello: l'ha trobada petita i mesquina, com el meu país. De sobte, la febre del que em queda per veure. Prévert diu: "Només té una vida per viure". I a la Tate Britain em submergeixo dins l'orgia de color d'una exposició singularíssima: Turner-Whistler-Monet, pintors que inventen, vora el Tàmesi i a Venècia, la revolució de llum de l'impressionisme. Ben relacionats amb Ruskin i Mallarmé, dos teòrics de luxe. Els ulls voldrien tornar-se esponges per assimilar tanta bellesa sàvia com destil·len els tres mestres. Fins que un pensament de William Blake m'adverteix que un savi no veu el mateix arbre que un boig. Bon moment per acostar-se a l'elogi escrit i pintat que ell va fer de la follia, tot i que em sento intrús en els dominis de Tòfol Serra. Aquells gravats són una meravella, amb la veritat que sorgeix d'una visió profètica. La seva interpretació de la Divina Comèdia m'encèn, de sobte, un altre llumet que diu Dante Gabriel Rossetti, i en un tres i no res em trobo al davant dels Prerafaelites enfrontats a l'art victorià: Everett Millais, Holman Hunt, Ford Madox Brown, Burne-Jones. Un d'ells, a Oxford, prengué com a model d'una vidriera la germana d'Alice Liddel, la dels viatges de Lewis Carrol. Però el temps trota, i ara som a la National, després d'una vertiginosa mirada a les fabuloses escultures de Sir Anthony Caro, conegut a Palma perquè guarda l'entrada d'Es Baluard. Els darrers Caravaggio, amb el tenebrisme accentuat per una il·luminació d'estança obscura per millor percebre els negres sota la llum. I una fabulosa mostra de la col·lecció permanent amb Rembrandt, Rubens, Canaletto, Rafael, La Venus del miralde Velázquez... Na Fiona Campbel, sospita que, després de la mostra renaixentista (mereixeria capítol apart), vaig considerar obviables els contemporanis.

-Posteriorment, potser mai més l'art ha aconseguit un grau igual de perfecció.

-Certa. Però això no t'eximeix d'arribar, amb tots els riscs, fins a la Tate Modern.

-A l'altre extrem de Londres.

-Sí, però és temps guanyat, no és temps perdut. Allí vas de Picasso fins a les més modernes instal·lacions. De Miró i Tanguy fins a la model embarassada pintada per Lucien Freud.

-De Son Mel·lo a Son Catel·lo, vaja. Ja és ben cert que degueres escoltar, mentre corries, la paraula de Blake quan diu: "Si el dia perseveràs en la seva follia, trobaria el bon seny".

-Jo em deixava dur per una altra màxima seva, de les més locandes: "Val més ofegar un infant dins el bressol que bressolar desitjos insatisfets". Perquè també hi havia unes col·leccions privades que...

-Basta, basta! I no feies una pausa, de tant en tant, per pegar una mossegada, a part o banda?

-Sí, però també envoltat de quadres. Vaig descobrir que The Café, a la casa de subhastes Sotheby's, a Bond Street, oferia uns nyoquis d'espinacs deliciosos, amb poma i verdures, i vaig decidir que era un bon assumpte. El restaurant era net, luxós i barat. Es veu que els negocis els fan amb els quadres.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris