algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

Cent cinquanta euros

És difícil d'explicar, la reacció d'en Marcel davant d'aquest fet excepcional, màgic, si vols. El caixer automàtic només dispensava bitllets de 50 euros; ell en demana un. Encara és dels qui calculen en pessetes, i vuit mil tres-centes denou pessetes són, no m'ho recordis, una doblerada. Si ja fes els comptes en euros n'hauria trets dos, de bitllets, per al cap de setmana, i amb sort n'hi hauria quedat qualcun per berenar dilluns, per no és aquest, el fet excepcional. La cosa atzarosa i divertida és que les vuit darreres xifres del número de sèrie coincidien exactament amb el seu número de carnet d'identitat. Els tres primers eren zeros, i la lletra inicial era la lletra del seu nif. No és que es dediqui a mirar els números de sèrie de tots els bitllets que li cauen en les mans, en Marcel, però aquesta vegada en va sentir la curiositat. L'atreia d'una manera estranya, com quan guaitam no sabem per què dins d'una botiga i hi trobam precisament la persona en qui pensàvem dos aparadors abans. La qüestió és que aquella nit, en Marcel li va donar voltes, a la trobada fortuïta d'aquelles xifres posades en la zona blanca -és un dir- del bitllet més gran que sol manejar -n'ha tocat qualcun de cent i diuen que els de cinc-cents són liles-. Potser perquè la companyia no era gaire entretinguda, va fer càbales tot el sopar, imaginant les casualitats numèriques que es podien haver creuat en el seu camí al llarg de la seva vida. Significa qualque cosa, el número de la seva seguretat social? Coincideixen les 5 darreres xifres amb el seu codi postal, per exemple? S'ha colgat mai amb algú amb qui les xifres dels dos denais formin un capicua? El capteniment no li va durar gaire, a en Marcel: l'endemà de rebre el bitllet amb el seu denaí les feines l'absorbiren més, i ho va deixar anar fins al cap d'un mes, que, mig avergonyit, li va haver de dir a un taxista que pagaria amb un bitllet de cent setze mil 6 centes trenta-vuit pessetes, diuen-. Tot i que eren les tantes, el conductor va ser prou simpàtic -també se'n troben, sobretot en ciutats civilitzades-. Amb el canvi li va donar un bitllet de 50. No n'havia tornat a tocar cap, des d'aquell del número de sèrie; li va fer una ullada i va comprovar que el número imprès no tenia res a veure amb ell. En un marge, però, escrita a mà, hi havia la seva adreça. Tota seguida, tal com en Marcel escrivia els remitents de les cartes quan encara escrivia cartes. En la mateixa línia, carrer, número, pis, codi postal i ciutat. Allò el va inquietar. Qui dimonis havia d'escriure la seva adreça en un bitllet? S'hi havia mudat feia poc: un lloguer mitjà en una ciutat cara; no coneixia els anteriors llogaters, en sabia ben poc. Impulsivament, en arribar a casa, va emmascarar les dades com es desfiguraven les pintades del carrer: fent totes les lletres iguales i, per tant, inintel·ligibles.

Tot això m'ho ha contat avui mateix en Marcel, fent un cafè su-aquí devora, mostrant-me'n un altre, de bitllet de cinquanta. És el primer des de fa temps que el rep sense que hi hagi escrit res que tengui a veure alguna cosa amb mi», m'ha dit per començar el relat. A mi m'ha semblat divertit, sobretot això dels denaís juxtaposats formant un capicua, quin poeta. Ell ha perdut el bon humor a l'hora de pagar: «aquest bitllet és fals», li ha dit l'amo del bar... Certament, només podia acabar així, la cosa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris