nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
15°

L'anonimat a Barnes de Londres

Un bon amic diu i pensa, de bona fe, que Londres és important perquè ell hi va anar i s'hi va sentir bé. Res més lluny de la meva humil experiència. Només arribar, sota pluja cama d'aranya, pels carrers de Barnes, a pocs quilòmetres de Piccadilly, cap al sud-oest, vaig experimentar, per Madrid Road, la joia inefable de viure l'anonimat més absolut. Estranya impressió, sentir-se viu per carrers farcits amb un conglomerat de races, llengües i cultures que sobreviuen a la globalització. Molts dels residents eren artistes i treballadors de la BBC, perquè Barnes s'integra dins la barriada de Richmond, on hi ha les emissores. Poc després vaig recórrer la gran comarca al voltant de Richmond Park, el més extens de Londres, mentre en resseguia, de la mà dels amfitrions -un belga, nacionalista flamenc, i una mallorquina-, tota la història: un palau, residència d'Enric VIII, ara museu, exemple de conservació del patrimoni cultural. Després, oblidant les fàbriques de cervesa, una casa típicament anglesa, amb heura enfiladissa, havia estat habitada per Henri Fielding (Somersethire 1707-Lisboa 1754), l'autor de Tom Jones (1749), fins a un cert punt antecedent deJulien Sore stendhalià. Un poc més enllà, n'havia fet de les seves l'editor Goldsmith, propietari que fou de l'hebdomadari L'Express de França, el qual es casà per tercera vegada amb la seva amant de molts anys, i manifestà que el moment era molt bo per començar a pensar en una de nova. La casa on he viscut, un xaletet de 1916, em posa al davant una primavera esplendorosa de magnòlies que, ocultant les fulles d'un verd fosc brillant, esclaten en flors blanques i malves. Ara sé cert que no té raó, Eliot, quan proclama que abril és el mes més cruel en el començament de La terra gastada. I, al mateix temps, se'm fan transparents les paraules d'Albert Einstein quan afirma que el nacionalisme és una malaltia infantil; la rubèola de la humanitat. Amb el temor, encara, que la relativitat, si quedava demostrada, pot fer-lo alemany a Alemanya i ciutadà del món a França. «El Xoco», que ha sentit campanes, em recorda que el dubte era més angoixós.

-A La Sorbona de París ho arrodonia dient que si la seva teoria resultava falsa, França diria d'ell que era alemany; i Alemanya, declararia que era només un jueu.

-Ja passen, aquestes coses, ja passen. El mateix Albert Schweitzer, Premi Nobel de la Pau el 1952, anava més enfora i veia el nacionalisme com un patriotisme que ha perdut la seva noblesa. La relació entre nacionalisme i patriotisme era per a ell la mateixa que hi ha entre la idea fixa i la convicció moral.

-I clar, ningú no vol que li encolomin idees fixes, tant si creu com si no creu en les formulacions de l'autor de Decadència i renaixement de la cultura.

-Natural. L'avi matern de Jean Paul Sartre era i és un os mal de rosegar.

-Però em supòs que no has anat a Londres per esbrinar les diferències entre els Països Catalans i la Commonwealth britànica.

-No fotre, tot ha estat més simple: pintura a voler, de la bona i millor; òpera en el Covent Garden; imitació declan Sinatra en ewest end; una entrevista amb l'escriptor Alan Sillitoe, que va viure a Sóller... i, fins i tot, la casa museu de Charles Dickens.

-Que és com les nostres?

-No. Allà pagues per entrar i tot va de Dickens, sense diversificacions.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris