muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
11°

Les paraules i els brams

Tendim a pensar que hi ha uns mínims que més o menys estam disposats a respectar els que, per sort o per qualsevol altra cosa, tenim a la nostra disposició uns espais en els mitjans de comunicació per opinar, per divagar o per guanyar-nos la vida. Aquests mínims podrien fins i tot reduir-se a les formes, ni que fos per no donar mal exemple a les criatures, per més que rarament les criatures es posin a llegir articles d'opinió. De persones que no respecten aquests mínims n'hi ha una gernació, darrerament, i hom no entén com els directors de diari no els exigeixen aquests mínims, sense que això signifiqui establir cap mena de censura que afecti els contenguts. Es pot entendre que alguns catòlics se sentin molests perquè arran de la mort del papa Joan Pau II s'hagi manifestat un corrent crític amb el seu pontificat. (Val a dir que, com sol passar, arran de la mort, persones que tothom sap molt crítiques han cercat manera de fer valoracions extremament positives). Des de molts de punts de vista, però, és inadmissible que algú se serveixi del privilegi de tenir accés a un mitjà de comunicació per escriure que «... una Directora General de la Generalitat catalana para asuntos religiosos que, entre rebuzno y rebuzno...», etc. A «rebuzno» redueix, igualment, l'opinió d'altres persones, duent a un mitjà públic el que és una forma d'expressar-se que deu ser pròpia del món al qual pertany, però que no n'hauria de sortir. Si l'autor ens permet, mitjançant aquest llenguatge, fer-nos una idea de la qualitat intel·lectual de les seves opinions, també manifesta implícitament, a través d'aquest llenguatge, el menyspreu per la convivència, la voluntat de posar-hi obstacles. Què fa un diputat per les Illes Balears expressant-se en públic amb aquest menyspreu per les opinions alienes? Què fa un diputat del PP expressant-se..., etc.? Aquest estil no és més greu que l'arma de destrucció de la veritat que ha llançat la FAES d'Aznar, però pertany a la mateixa empresa de crear un llenguatge de confrontació, insidiós i reduccionista. Qui hagi llegit LTI, la lengua del Tercer Reich: apuntes de un filólogo, de Victor Klemperer (Círculo de Lectores o Editorial Minúscula), no hi veu la gràcia, en la pretesa desimboltura d'aquest llenguatge, ni hi veu, sobretot, un exabrupte sense més transcendència. La qüestió té molt més calat, i per veure-ho clar no és menester haver llegit gaire. (Migel Àngel Martín Soledad publicava ahir, a Ultima Hora, un article titulat «Majaderías varias», en el qual parlava -la paraula és un do diví- dels que només bramen -els ases i les someres.) Cadascú és el seu llenguatge.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris