algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

La insatisfacció del model de creixement

El lideratge balear en benestar social es posa en dubte. L'encapçalament insular en termes de renda és evident, tot i que les Illes han perdut esglaons. Però mantenen una posició que és històrica: des del l'any 1910, l'arxipèlag s'ha situat sempre entre les cincs primeres comunitats autònomes en renda per càpita, fins el punt d'ocupar, en alguns anys, el primer lloc. Allò que es troba en qüestionament és si aquest creixement intens, sobretot des de fa quaranta anys -amb els alt-i-baixos inherents als cicles econòmics-, té com a corol·lari automàtic una millora substancial en els indicadors de benestar social. Perquè, en el cas que ens ocupa, és en aquest punt on els desencontres entre creixement econòmic i avançament social són més clamorosos. Estadístiques públiques i investigacions recents palesen un fet cridaner: el desenvolupament de l'economia balear no ha promogut tot el teixit social que calia esperar. Més encara: en variables concretes, les Illes es troben fins i tot per davall de la mitjana espanyola pel que fa als paràmetres de l'ús sobre benestar.

Un indicador cabdal és l'índex de Desenvolupament Humà (que pondera el creixement econòmic, l'esperança de vida i el nivell educatiu d'una població), exposat per les Nacions Unides per albirar amb major aproximació l'impacte del creixement de les economies. Sobre això, les variables corresponents a Balears són decebedores: entre 1981 i 2000, les Illes han retrocedit molt, atès que el primer any esmentat es trobaven per sobre de la mitjana nacional i, ara, s'ubiquen en el lloc desè, per sota de la xifra estatal, mentre el 1998 el seu lloc era el sisè. Aquestes magnituds provenen d'una pregona recerca del seriós Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques i de la Conselleria d'Economia i Hisenda del Govern Balear. Però, a més, altres dades són igualment il·lustratives, i procedeixen d'institucions de tota solvència (La Caixa, INE, Fundació BBVA): la formació de capital humà és reduïda a les Illes -molt per sota de la mitjana espanyola-, l'esforç salarial brut per obtenir una primera vivenda és immens a casa nostra -en contrast amb el referent estatal-, la inversió en I+D+i és minsa i tot just adscribible a la UIB, i les dificultats per arribar a finals de mes per a les famílies illenques són més intenses que a la resta de l'Estat.

Les conseqüències de tot plegat són meridianes: el grau de competitivitat de la nostra economia pot perdre capacitat gradual en el decurs del temps, alhora que la productivitat de la força de treball és, cada cop, més reduïda. Ens trobem, doncs, en un coll d'ampolla, si hom recorda que l'economia insular descansa, essencialment, sobre dos cavalls de força fonamentals: el sector de la construcció -cada cop més determinant- i les activitats de serveis, amb el turisme com a primordial protagonista. El tema és preocupant. La comparació amb les economies de la Unió Europea demostra que la participació del sector de la construcció en el PIB és menor a Europa, mentre augmenten les inversions hoteleres i turístiques. A Baleares succeeix el fenomen contrari; és a dir: l'enlairament de l'edificació de tota mena -amb les externalitats que se'n deriven, força negatives per l'ocupació de més territori- i el retall de l'esmerç en el turisme. Balears té un comportament econòmic similar al de Malta, una illa on la densitat demogràfica i constructora és asfixiant. Les xifres que coment, provinents d'EUROSTAT, indiquen que estam davant d'una pauta de creixement que ara s'alimenta de la seva fuita cap endavant: així, la inversió en construcció s'incrementà un 42% el 2004. I val a dir que aquesta assignació de recursos obeeix sengles estratègies medul·lars: les activitats s'han expandit en edificacions residencials i, atenció, han caigut en la modernització de la planta hotelera.

L'embranzida de la construcció, paradoxalment, no suposa esquitar la totalitat del sector a les Illes. De fet, només el 30% de l'obra pública s'adjudica a empreses balears, de forma que la seva participació s'ha de vincular de manera estreta a UTE's, més que a concessions de caire directe. Els beneficiaris són, doncs, els grans consorcis constructors peninsulars. Res a dir des del punt de vist d'una economia de mercat; però, per altra banda, molt a rumiar, quan s'estan venent tots aquests projectes com a instruments decisius per a sortir de la recessió. La trajectòria de la construcció, tal i com s'articula a hores d'ara a les Illes, és de traçat curt: les obres de remodelacions són escasses, i les que més s'escampen són les de nova planta. Vet ací el cercle viciós: mentre la sostenibilitat del turisme requereix, en el cas de Balears, d'inversions en actius de major valor afegit -amb mb el medi ambient com a gran reclam-, la permissivitat constructora -que pressiona sobre l'oferta de majors places turístiques- resulta problemàtica per oferir una imatge de descongestió poblacional: de qualitat, en definitiva. En conjunt, doncs, el tema afecta el benestar de la població balear i la seva qualitat de vida.

Les economies modernes aposten de manera ferma -o ho han fet amb intensitat en el seu moment- per aspectes crucials, com ara l'educació, la sanitat, els serveis socials, la recerca i les infrastructures. Construcció i turisme, determinants en el nostre model de creixement, s'han de vertebrar en un model que resulti més respectuós amb l'entorn i que, precisament perquè ausculta el mercat, pretengui perdurar en el temps.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris