nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

Ora pro nobis

El Papa ha mort i jo, la veritat, no em trob gaire bé. Aquesta bajanada no és la pitjor que s'ha escrit aquests dies, ni la menys original: no tenc pretensions de guinness. O potser que a mi, des de la visió del no tocat pel do de la fe, totes les declaracions em semblen iguals, els resums semblants, els condols homogenis i les manifestacions de dolor, que no el dolor, a l'alçada de les que tampoc entenc en altres indrets i altres fonaments. De fet, l'esdeveniment m'aglapí en l'habitació d'un hotel que m'oferia, a cop de botó, les emissions que en aquell moment feien les principals cadenes de televisió. Les mateixes imatges adornaven veus d'idiomes molts diferents. Des de la laïcitat del francès fins a la religiosa cadència d'Al Jazira el món retransmès, que és el món existent, era únic i uniforme. Posats a cercar excepcions, els minoritaris canals culturals anaven del bracet dels uniformadors Disney, Sport i porno i donaven la diversitat -ja veus!- a les ones hertzianes. El més sorprenent era veure com les grans agències de notícies feien possible que les suposades connexions a diferents indrets del món del primer canal francès, TF1, per a saber de les reaccions i actuacions, es vessin en castellà, en idèntica seqüència, sorgides dels suposats serveis de TVE. Així com els diaris procuram informar el lector de la procedència de les nostres fonts, les televisions actuen com si tot fos producció pròpia i gaudissin d'inabastables recursos.

l l l
La imatge ven imatge, com bé ha sabut Joan Pau II, que ha fet dels mitjans el seu medi natural. Com que les imatges eren «televisívament» iguals, no hi havia dubte que la riquesa material que vessava per la pantalla només es podia igualar a l'espiritual que pretenia sorgir dels actors, professionals i amateurs, permanents i excepcionals, de l'acte. No eren plans escollits pels islamistes, per exemple, per erosionar la imatge de l'altre, culturalment parlant. És l'excés real, la riquesa sense complexes que es mostra per demostrar-se. El poder que no s'amaga, ans el contrari: es manifesta. I agrada a la gent. I s'accepta amb més gust que resignació. Ja m'està bé si als qui afecta, als fidels, els està bé; que cada àmbit hauria de respectar els altres. Per exemple, l'Església, en el seu masclisme, s'ha perdut l'excel·lent rectora de parròquia (del centre de Palma, preferiblement) que seria la senyora Cirer. Des d'aquest àmbit i càrrec, que del tot segur li vendria més ajustat a les seves possibilitats que el de batlessa d'una ciutat europea del segle XXI, no ens estranyaria sentir-la demanar als parroquians de «resar perquè (Karol Wojtyla) sigui allà on ha de ser». Als ciutadans se'ls demana respecte. És als fidels que se'ls pot demanar oració. Quan ho demana als ciutadans ens manifesta, sense embuts, el seu sectarisme, el que la fa governar només pels seus. A veure si el nou Papa ens ho arregla i la veim amb el càrrec a la mida de les seves possibilitats i creences. Ora pro nobis.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris