algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
17°

Més coses sobre els bous aperduats i altres herbes...

Dies abans comentava, un poc astorat, com els planys reivindicatius tornaven a sorgir d'igual manera que una nuvolada d'estiu. A hores d'ara veig que tothom s'hi apunta i rere els bous, els clams es dirigeixen contra Madrid per tal de recuperar, endemés, la cimera del rei en Jaume, la rodella de Nûr ad-din Allâh, els estreps i sella del rei, que en temps del senyor Bover, i diria que a petició seva, se n'hi anaren perquè a la Sala estaven en condicions mínimes de conservació.

Voldria recordar a les persones que planyen tals disbauxes que no sols fou Madrid que exercí el dret de cuixa en qüestions patrimonials. Madrid, aquesta entelèquia que és enfora, però que ens governa pels segles dels segles i que és la causa de tots els mals, no és l'única que ens espolià.

Espoliar no és el verb més adient per definir tal feta, perquè si l'esmentat robatori és resultat d'una transacció econòmica, la definició ha de ser prou diferent.

També dins la història nostrada hi ha altres madrids que ens feren la guitza i s'endugueren bona part del patrimoni illenc, i són madrids que romanen més a prop uns i molt més enfora altres.

Comentava l'altre dia que part del ramat protohistòric sortí envers Madrid i Barcelona perquè els mallorquins que gaudien de la propietat d'aquells bous o vaques de Son Corró (Costitx) i Son Mas (Llubí) els varen vendre i els mallorquins que havien de vetlar pel patrimoni nostrat no feren barrina, ans el contrari, ni tan sols contestaren als planys que demanaven l'adquisició. Són dos casos que coneixem bé. Un i altre armaren un bon rebombori.

De moltes altres vendes que, al seu moment, passaren per malla, ni tan sols els responsables, avui diríem els que tenen competències en la matèria, se'n temeren que d'amagat els nostres paisans venien i venien una cosa rere l'altra.

Uns exemples basten. La part més important de la col·lecció Despuig, subhastada a París l'any 1903, n'és un. Si la volem veure hem d'anar a Boston o Copenhaguen, únics llocs on sabem que romanen algunes de les peces en qüestió. Part de la col·lecció Vives Escudero es dispersà per Amèrica. Seria un altre exemple que afecta el patrimoni menorquí i mallorquí indistintament. Les grufades a la necròpoli del puig des Molins eivissenc espargides entre Madrid, Barcelona, Sitges i molts més indrets complementa la dispersió patrimonial. I què en direm de la col·lecció Planes, els bronzes de Lloseta o l'arxiu dels Ayamans, que podem veure molt més a prop, a Barcelona i a Montserrat?

També podríem recordar que les ceràmiques almohades trobades l'any 1938 fent un refugi antiaeri al carrer de Zavellà, sortien d'amagat, després de la guerra civil, per passar a mans del col·leccionista Rocamora, que, anys després, una capgirada de fortuna féu que l'Ajuntament de Barcelona se'n convertís en propietari.

És clar que parlar de col·lecció Planas, res no vol dir a la majoria dels mortals. La memòria històrica és quelcom que s'esvaeix amb molta facilitat. Aquesta va partir de Mallorca els anys vint del passat segle i en inaugurar-se el Museu Arqueològic de Barcelona l'esmentada col·lecció presentava les peces més cabdals a les seves vitrines. El guerrer de Son Gelabert de Dalt (Lloret de Vistalegre) n'era una. Il·lustre llorità que roman a l'exili i que només en una ocasió tornà temporalment. L'altra era la meravella de les meravelles, la Victòria alada trobada a Pollentia, peça d'or, una de les més belles realitzacions de l'argenteria romana juntament amb altres peces cabdals d'orfebreria romana apareguda a Pollentia al llarg del segle XIX. La resta de la col·lecció mai no sabrem en què consistia.

I per acabar voldria recordar als qui tenen competències en la matèria que les coses nostres fora Mallorca no figuren a les escaparates dels museus com a botí de guerra. El que sí és botí de guerra i mostrat com a tal en un museu a Mallorca, és la cadira de Maceo que no hem tornat a la seva terra. Tampoc d'Antoni Maceo, el cabdill independendista cubà, mort en el camp de batalla l'any 1896, ningú no se'n recorda. Pensem que a l'hora de reivindicar, els planys es poden regirar en contra dels qui ploren.

Sortadament el que passava abans ja no passa i determinades actuacions en defensa del patrimoni cultural amenaçat d'exili feren possible salvar peces importants. No sempre, a dir veritat, emperò alguns exemples sí quedaren a l'Illa, tals com els bronzes de Petra, l'enteixinat de Can Verí o el tresor almohade. Si avui el sentit patrimonial es manifesta punyent, per què no salvar el poc que en queda a Mallorca i que encara no ha sortit?

No seria millor restaurar el que es recuperà fa pocs anys? L'enteixinat de Can Verí, per exemple, que va sortir del país amb tots els sagraments sota la qualificació de sotocoro de iglesia castellana del siglo XV. Fou una bona mostra de l'interès del propietari a amagar la vertadera natura de l'enteixinat. Aquest sí se salvà i tornà de Londres a Mallorca. El temps passa i mai de mais hi ha hagut doblers per a una restauració adient. No debades el qui féu el possible per recuperar-lo portava un mariol·lo d'uns colors ben definits i el qui vingué darrere i que li pertocava restaurar-lo, el mariol·lo que portava era d'altre color, per no dir d'altra marca. Supòs que mariol·lo és paraula tan oblidada com el col·leccionista Jaume Planas, o el cabdill Maceo. Què hi farem!

És clar que no sempre tals actuacions foren del gust de tothom i en ocasions no foren reconegudes pels defenedors de la pàtria. Recorda qualcú l'aldarull que s'organitzà quan aconseguírem que el tresor almohade quedàs a Mallorca? Un dels emirs del golf del petroli sojornava a Mallorca per aquelles saons. El tresor hauria pogut marxar sense problemes mitjançant els petrodòlars per enriquir les seves col·leccions com és habitual entre aquells potentats. Sortadament no succeí el mateix que havia passat amb joies semblants trobades a Santa Cirga (Manacor), a inicis del segle XX, i adquirides posteriorment pel Museu Benaki d'Atenes. Els que hi participàrem i salvàrem el tresor almohade, polítics i tècnics, fins i tot la desemparada Societat Arqueològica Lul·liana, ens enduguérem una bona rebolcada. Malgrat tot restà a Mallorca i el podem contemplar. Encara?

Guillem Rosselló Bordoy, corresponent de les Reials Acadèmies de Belles Arts i de la Història, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Reial Acadèmia de Belles Arts i Ciències Històriques de Toledo i del Deutsches Archäologisches Institut.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris