nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

Quadern de viatge

Dimarts, 29.- Tothom desitja, tant per a un mateix, com per a tots els éssers que estima, una mort ràpida i indolent, una extinció eficaç i dolça, una dormició sense agonia, allò que ara en diuen una mort digna, definició no gens apropiada, puix que substantiu i adjectiu, plegats, causen un fregadís que grinyola a l'oïda, car la dignitat no és, ni ha de ser, una propietat de la mort. Això no obstant, i malgrat la dificultat per morir-se, hom pot aconseguir, en alguns indrets civilitzats, una certa qualitat de mort amb l'eutanàsia passiva, mitjançant el testament vital, en el qual un hom expressa, pel que fa al límit de la vida, un bé individual i intransferible, la seva última voluntat, en el cas que per causes alienes a llur lliure albir, físiques o mentals, no pugui fer-ho, i rebutja, expressament, que es mantinguin les constants vitals de forma artificial, assistides per aparells, mecànics o electrònics, que allarguen la fase terminal d'una malaltia, que és la part de l'existència que més s'allunya de la vida, i del seu sentit essencial, la qual cosa no ha de confondre's amb l'aplicació de l'eutanàsia activa, que és delicte a la nostra i en moltes altres legislacions, tot i que caldria diferenciar el concepte mèdic de les normes jurídiques del dret penal, i acceptar la circumstància que en ambdós casos les qüestions morals i ètiques, àdhuc les influències religioses, no permeten afrontar el problema des de l'estricta llibertat dels individus i el seu dret a decidir. Sigui com sigui, ara mateix la llei prohibeix, i puneix, l'eutanàsia activa, en alguns països fins i tot la passiva, car ambdues s'interpreten com una mort provocada. Certament es tracta d'un cas de consciència que té moltes i molt diverses interpretacions, tantes com sensibilitats, o creences, i que, tanmateix, la societat sabrà resoldre, de forma natural, amb solucions assenyades, deslliurant-se dels integrismes doctrinals, i de les impostures intransigents, d'aquells que no satisfets aplicant-se les seves pròpies conviccions, volen imposar-les a tots els ciutadans. Aquests darrers mesos, ficció i realitat han aportat a la reflexió diversos arguments sobre la llibertat, i la capacitat, de disposar de la pròpia vida, i la humanitat, la caritat, àdhuc l'amor de determinades decisions. Als Estats Units, terra de grans contrasts ideològics, que sovint tenim tendència a homogeneïtzar en el seu pitjor vessant, es lliura una dura batalla en el cas de Terri Schiavo, conflicte que sembla guanyarà la justícia contra la llei, i també d'allí ens arriba la pel·lícula Million dolar baby, de Clint Eastwood, una esplèndida excusa que, evitant qualsevol afectació, o sensibleria, es planteja, més enllà dels dubtes i de les incerteses que ens torben, l'obligació humanitària d'evitar el patiment a aquells condemnats a esdevenir vegetals en mans de la ciència. O el cas més proper de Sampedro, i del film Mar adentro, d'Alejandro Amenábar, que incideix en la lluita, i la victòria, d'un home, amb la intel·ligència empresonada en un cos mort, per fer prevaler la seva facultat a elegir, per damunt altres consideracions d'interès social, legal o religiós.

Dimecres, 30.- El terrorisme és una forma de violència, no pas l'única, ni, potser, la que causa més víctimes. Això no obstant, el terrorisme, com qualsevol altra forma de violència, és censurable i mereix la nostra condemna explícita. Qui usa la força per imposar el poder no mereix, de nosaltres, respecte, sinó menyspreu. És més: qui exerceix la violència sobre altres persones, en general sobre persones més dèbils, o subjuga pobles i nacions, cal que la justícia, o la llei, també el condemni. Ara bé, fins on jo sé els crims s'executen per acció, en alguns casos per omissió, però mai ningú no n'ha comès cap de pensament, ni ha estat jutjat per aquest motiu, si més no en els últims anys. De moment, pensar no és delicte, fins i tot pensar les pitjors aberracions, inofensives mentre quedin en l'àmbit estricte de la imaginació. La llibertat de pensar és gairebé l'últim fragment de llibertat no sotmès a repressió. Des d'un punt de vista social, o ètic, o polític, pot ser elogiable que algú es manifesti, públicament, contra de la violència, tot i que no en té l'obligació. Però que el govern d'un estat, socialista i democràtic, exigeixi a una persona, o a un col·lectiu, la condemna, pública i explícita, de la violència per poder exercir els seus drets constitucionals no me sembla legal, ni constitucional, ni democràtic, i més que una exigència política, és una coacció pròpia del tribunal del Sant Ofici, que obligava els acusats a apostatar si no volien ser torturats o morir cremats. Si una persona, o un col·lectiu, ha practicat la violència, en qualsevol de les seves formes, o n'ha fet apologia, i hi ha proves que ho demostrin, se l'ha d'acusar i, si és culpable, sentenciar. Altrament es conculca el seu dret a pensar amb absoluta llibertat.

Lluís Maicas, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris