nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
11°

Thomas Mann i els hanseàtics

Durant el meu primer viatge a Alemanya, vaig visitar Hamburg, Lübeck i un petit port del Bàltic. A Hamburg em vaig relacionar amb Dieter, un veritable hanseàtic segons la tradició d'aquelles ciutats, descendent de l'antiga Hansa teutònica. La Hansa o Lliga hanseàtica fou una associació de ciutats del Bàltic i del mar del Nord, que exerciren un fort poder econòmic durant els segles XII-XVII. Agrupava una associació de ciutats comercials que arribaren a esser més de 70, amb més de 100 que hi mantenien relacions. Conformaren una burgesia poderosa que començà a declinar dins la segona meitat del XVII. No és mal d'entendre que cinc segles de poder burgès, en aquelles famílies, havia de deixar el llevat posat d'una mena d'educació, de cultura i de «classe» que s'acosta molt a l'aristocràcia. O la supera, si pensam que els hanseàtics, a diferència dels nobles prussians, no es formaren per fer la guerra, sinó per comerciar i viure bé dins la pau. Un sociòleg establiria dues menes d'alemanys, observant aquests dos processos. Dieter, que havia comprat una casa senyorial mallorquina, i la restaurava, un bon dia em va mostrar un llibre d'esplèndides fotografies sobre els bombardeigs que patí Hamburg des de la primavera de 1942. Arran d'un comentari vaig entendre el que pot esser l'humor alemany, quan exclamà: «Els anglesos ens destruïren d'una tal manera, que jo crec que volien venir a viure aquí». Després parlà de les conclusions del grup d'economistes creat per l'administració Roosevelt, amb John Kenneth Galbraith al front, decretant que aquell bombardeig, com el d'altres ciutats, no havia anticipat la victòria aliada, sinó que havia donat força a la indústria de guerra hitleriana. Però bé, ja no tenia remei. A Lübeck, vaig visitar la casa-museu dels Buddenbrook, potser la millor del món, dedicada a Thomas Mann i la seva família. Reflexionava sobre el voluntarisme de les hamburgueses, posant-se a treballar, immediatament, en la reconstrucció de la ciutat (les fàbriques de material bèl·lic, als afores, havien restat intactes), quan, de sobte, vaig entendre tot el fàstic de Mann, un hanseàtic, davant la brutalitat nacionalsocialista. Na Fiona Campbelem recorda que, ja el 1933, els nazis cremaren els seus llibres en una plaça pública.

-Sí, però hi havia més coses. Després d'una acurada i llarga passejada per la mansió familiar, observant el seu procés biogràfic per dècades, en plafons informatius, vaig agafar uns auriculars, n'hi havia devers vint, i vaig escoltar la veu de l'escriptor davant el president Roosevelt, parlant de llibertat, en els EUA.

-I cada auricular devia contenir una conferència distinta.

-El material de la casa-museu és increïble. A la part alta, vaig poder entendre el refinament dels Buddenbrook i de Hans Castorp, o les discussions entre Naphta i Settembrini, mentre contemplava la sala de música familiar.

-Devia esser una sala amb instruments, com la de qualsevol altra casa bona d'aquella època.

-No ho creguis. Hi havia quatre o cinc tamanys de pianos, violins i altres instruments, testimoni del procés d'aprenentatge musical d'un infant mentre creix.

-I clar, a gent així, era molt mal de fer anar-los amb coverbos nazis o estalinistes.

-Jo diria que impossible. Sabien que l'humanisme antic s'oposava als totalitarismes.

-Implacable amb el mal gust. Ja en Els Buddenbrook en deixà constància.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris