algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

La lluita contra les «ucronies»

Andreu Murillo i Tudurí acaba de ser guardonat pel Consell de Menorca. Aviat rebrà, en una cerimònia pública, el premi Maria Lluïsa Serra de 2005, i que, anualment, reconeix els mèrits d'una vida i una obra dedicades a la salvaguarda del patrimoni històric i artístic de l'illa. És, amb escreix, el cas palès del professor Murillo, que ha deixat una petjada fonda, magistral, en la historiografia insular. En el segon tombant del segle XX ha bastit una obra d'investigació renovadora, científica i crítica, inspirada en els corrents historiogràfics dels mestres Vicenç Vives i Josep Fontana. Ara bé: si alguna cosa és rotundament immortal en els seus textos és haver lluitat aferrissadament contra el que ell acostuma de denominar les «ucronies» que pesaven sobre la tradició històrica menorquina. Vull dir, els topicassos feixuguíssims que tant han desfigurat el bon discurs historiogràfic.

Resulta, però, que el professor Murillo ha rebut el nou guardó amb la mateixa serenitat pregona que sempre ha demostrat davant una qualsevol notícia parafernal referida al capítol d'elogis a al seva biografia. No ha caigut en el mal gust del cofoisme, ans al contrari. Aquest capteniment ja el va observar el 2002, quan el Govern balear li atorgà el Ramon Llull. Record que aquell any, després d'acceptar de bon grat el premi amb una punta de distància molt saludable, el professor, l'endemà, s'embarcà xalest en un avió per tal de retornar molt dejorn a casa. Just despuntava l'alba pels finestrons de l'aparell quan ja feia camí de Maó. Era el dia primer de març, i s'esqueia la Diada Autonòmica. Arreu dels topants balears hi havia festa laboral, emperò el professor Murillo frisava com en una jornada feinera ordinària. La celebració de la Diada havia de ser, per a ell, no pas la indefectible folgança del comú de la gent, sinó l'assistència a unes sessions dedicades al debat sobre la penetració del pensament nacionalista a les Illes. Potser no hi hagué una més aquilotada forma de viure la festa de l'autonomia que fent-hi contribucions intel·lectuals a la maduració del pensament nacionalista a casa nostra, on rau, cal reconèixer-ho, amb tanta parquedat.

El professor Murillo passarà als annals de la historiografia menorquina com el més excel·lit, rigorós i renovador autor de la segona meitat del Nou-cents. «No he fet cap aportació original al mètode historiogràfic», us replicarà si li ho comentau. La realitat, però, és que l'obra que porta construïda resulta verament magnífica, excepcional. El seu mèrit és haver aplicat, a la revisió històrica de Menorca, els millors corrents historiogràfics de Vicens Vives i de Josep Fontana. Per als postulats del primer, el professor hi ha fet de revulsiu, mitjançant l'anàlisi de la història a la llum de les perspectives demogràfica, econòmica i social. I de la mà del mestre Fontana, ha aconseguit que la historiografia insular abandoni el mètode discursiu que hi imperava, per abastar la interpretació del fet històric. «Després de l'etapa en què es creia que la història era aportar el coneixement documental del passat i la descripció dels fets -em digué un dia que vaig parlar amb ell-, calia assolir l'estadi de la interpretació. És a dir, estudiar els sistemes econòmics de cada època, perquè segons eren aquests, així havia de ser la respectiva organització social i, en darrer terme, la ideologia dominant en cada moment». Així, en el curs de la seva sòlida bibliografia, ha aplicat un concepte marxià -no ho confonguem amb el marxista- de la història, per com ha buscat l'anàlisi realista basada en la contemplació del factor de l'economia i el poder econòmic. Abans d'ell ningú no ho havia fet, si més no a Menorca. Així mateix, ha treballat una historiografia que, alhora, ha implicat una «lluita contra les ucronies de la llarga tradició discursiva de la història de Menorca». Ell us dirà, en aquest sentit, que les ucronies són totes aquelles formes d'utopia que, en lloc d'estar projectades sobre el futur, ho són damunt el passat. «He mirat, rigorosament, de combatre tantes i tantes utopies traslladades sobre el passat històric de Menorca -tanta inexactitud i tants de tòpics-». La ucronia potser més grossa és la dels anglesos, aquella tendència dels autors d'atribuir a les dominacions estrangeres del segle XVIII tota casta d'avanços i de progressos imaginables. Només per aquesta cirurgia lúcida, experta, de «liposucció» de les adipositats que havien engreixat el cos historiogràfic de Menorca fins a deformar-lo grotescament, el professor Murillo es tenia ben guanyat, en vida, el prestigi de la posteritat.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris