algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

Horabaixa de guitarres

Va succeir dissabte horabaixa. María José Frau s'havia vestit de blanc per a deixar-se fotografiar envoltada de «tunos», davant l'Ajuntament. La Plaça de Cort semblava la de Salamanca. «S'empedrat traspua cultura», va comentar Francesca Bennássar. Va assentir, Marieta Salom. «No me'n parlis -li va respondre-. Amb estudiants tan curros m'entren ganes de llegir». Certament n'hi havia molts, a Cort. Fet i fet, s'han reunit a Palma per participar en el «Primer Certamen Ciudad de Palma», convocat per Ibatur, Consell de Mallorca i Ajuntament. María José Frau comentava als periodistes que aquesta és l'aportació mallorquina a la celebració del quart centenari de la publicació de El Quijote. Els «tunos» la miraven, enamorats. Catalina Cirer, amb ulls de mare. «Tu no creus que, d'aquesta, la casarem?», va demanar, la Batllessa, a Francesca Bennàssar. Els «tunos» havien de començar a cantar. Esperaven l'ordre. «Si de mi dependiera, Catalina -li va suggerir, José María Rodríguez-, soltaba un chupinazo como hacen en Pamplona con los toros». No va fer falta. Un tenor banal va començar amb l'estrofa de «la tarde que a media luz», i mai a Cort no se n'han sentit tantes de guitarres i bandúrries. «'Arriba la estudiantina!», va exclamar el que tocava el tamborino. «Què feim?», va demanar Francesca Bennàssar. «Botam», va respondre la Batllessa. «'Clavelitos, clavelitos...!», cantava la massa universitària. «La calle huele a Unamuno por todas partes», va proclamar Rodrigo de Santos. Va assentir, Avel·lí Blasco. «Mai no havia estat tan palpable la influència de la UIB al carrer», va comentar amb satisfacció. La comitiva de cantaires i de badocs, avançava cap a Palau Reial. Dona Obdúlia s'ho mirava, menjant un gelat de coco. «Vos agrada?», va demanar-li, sol·lícita, Catalina Cirer. «I tant! Obrint les finestres que donen al carrer, no farà falta que canti la criada», va respondre. Els moixos dels Canamunts contemplaven, ofesos, aquell seguici tan renouer. I sense pactar-ho, tots optaren per berenar de rata en el racó més fosc del rebost. «Què passa, dona Obdúlia, amb tanta esquera...?», va demanar-li el Marquès de Collera des d'una finestra estant. Va arronsar les espatlles, Obdúlia Montcada. «En Tous -li va respondre-, que anuncia amb un cercaviles que Miss Geraldine s'alça les faldilles en el Líric!». En passar per davant la Seu, els «tunos» tocaven «Paquito, el chocolatero», quelcom més valencià que el Miquelet. Mossèn Murgui, que havia pujat al campanar per aprendre lliçons de parrupeig d'un colom vell i orb, va sentir, de sobte, que li bullia la sang. En un bot va ésser a les teulades, balla que ballaràs. «Què hi ha una milana, en el terrat?», va demanar mossèn Joan Darder als canonges que havien sortit a badocar. «És en Murgui que se'n va en es toros», va comentar mossèn Joan Bestard. «Jo més aviat crec que balla perquè ha sentit el crit de la terra», va apuntar mossèn Joan Bauçà. En efecte, Murgui es balancejava al ritme de «Paquito, el chocolatero». Mossèn Pere Llabrés el contemplava amb mirada crítica. «Veis l'inconvenient d'un bisbe valencià? -comentava als altres-. Ens fotrà totes les teules». Mentrestant, els «tunos» no paraven. «'Arriba la estudiantina!» El seguici s'anava fent més i més gros. Gent de l'Inserso, turistes que no volien pagar l'entrada a la Seu, i un esbart de cotorretes argentines, veritablement excitades. La Batllessa vessava, de goig. Mirava els «tunos», embadalida. «Ai, si tingués ses nines casadores!», exclamava. Davant la «Cruz de los Caídos», els tunos cantaren «Ai, Maricruz», la magnífica cançó de León, Quiroga i Valverde. La gent, el sol, la creu, la passió i tot i tot i tantes coses més, excitaren la Batllessa. «'Viva el Conde Rossiiiiií...!», va exclamar, amb les galtes envermellides. Tolo Güell li va servir un tassó de conyac. Amb dos glops va dominar-se els nervis. «Ha estat un atac d'histèria patriòtica -va comentar-li Rosa Estaràs-. A mi em passa com a tu, quan surt la processó de la Beata pels carrers de Valldemossa». S'havia post el sol, i els «tunos» continuaven, incansables. I la gent, els escoltava. «'Pío, pío, pío...!», feien. Don Llorenç Villalonga havia baixat a comprar una unça de silenci i no en trobava enlloc. De manera que el va arrossegar el cercaviles. Era allí. I no deia res. Sols era allí. «¿Quién no ha sido «tuno» en su juventud?», va comentar-li Soriano Frade, desitjós d'entaular conversa. Però no va continuar. Don Llorenç li va adreçar una mirada gèlida. «'Pío, pío, pío...!», continuaven els universitaris. «Tants de trons per allunyar els teuladers i ara tothom fa l'ocell!», va exclamar un malhumorat. Era l'excepció. «La cultura és gaudi», va sentenciar Tous I Maroto. Sonaven els tamborinos. «Palma ja sembla Viena», va comentar María Salom a un soldat que rosegava llavors de girasol. La Batllessa, amb els dos glops de conyac i amb el devessell de tota la tarda, es va haver d'asseure a les escales d'en Verga. Amb tantes emocions, havia fet figa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris