algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Llums i ombres d'un pontificat

Caracteritzar i singularitzar un pontificat de gairebé vint-i-set anys, com ha estat el de Karol Woytila "Joan Pau II" no és gaire fàcil. I ho és encara menys fer-ho condicionats pel dolor de la mort i pel component emocional d'haver compartit els seus darrers dies d'una forma tan singular i intensa. Fa poc més d'un any, quan es va complir el vint-i-cinquè aniversari de la seva elecció, es feren ja alguns avanços d'allò que podria ser una valoració de la singularitat del llarg pontificat, marcat, indubtablement, pel seu origen polac i per un component de ruptura d'allò que suposà un papa no italià després de més de quatre-cents anys de pontificats italianitzats.Joan Pau II succeí, amb el breu parèntesi de Joan Pau I, tres papes que havien impactat profundament el teixit de l'Església i havien promogut la renovació i el diàleg de l'Església amb la societat contemporània. Tres papes que simbolitzaven, com ha escrit el professor Hilari Raguer, tres models culturals complementaris: Pius XII era una enciclopèdia vivent i reproduí la cultura del manual; Joan XXIII estava familiaritzat amb les grans fonts del cristianisme i patentitzà la cultura de les fonts i del retorn a l'essència dels origens, i Pau VI fou un home de present, sensible i influït per la modernitat, que encarnà la cultura de l'assaig, la renovació i la posada al dia del missatge cristià amb el llenguatge del segle XX. Seguint aquesta tesi, per ventura es pot afirmar que Joan Pau II ha representat la divulgació del missatge, l'esperit apostòlic i la seducció cristiana de les masses. En definitiva ha encarnat la figura d'un papa missioner que ha recorregut el món sencer, tot recuperant la universalitat de l'Església i intensificant el component ecumènic.

No obstant això, en aquest començament del segle XXI, la maquinària de l'Església està més deteriorada i espenyada, sobretot si la comparam amb la de l'inici del seu pontificat, com a conseqüència de l'afirmació d'alguns tics de caràcter contrareformista. Durant aquests vint-i-set anys l'Església ha perdut bona part dels seus components de pluralitat i ha recuperat alguns dels seus trets autoritaris del passat; s'ha revaloritzat la doctrina social, però Joan Pau II, malgrat els seus mèrits indubtables en aquest terreny, no ha estat a l'alçada d'alguns dels seus predecessors, com ara Lleo XIII, i, en canvi, la història segurament valorarà el lideratge i el pes polític de Joan Pau II per tot allò que ha provocat en la creació d'un ordre i un equilibri polític internacional nou, no només amb tot allò que suposà la caiguda del mur de Berlín i el final del llarg hivern de la guerra freda, sinó també pel seu compromís a favor de la pau manifestat amb veu clara i exemplar durant la invasió de l'Irak. Els components carismàtics i de lideratge de Joan Pau II ningú no els discutirà, però l'alambí del temps i un coneixement més profund de la seva etapa aclariran una trajectòria de la qual per sort, per una banda, i amb preocupació, per l'altra, ha estat molt condicionada pels mitjans de comunicació de masses.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris