algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

No hi havia armes de destrucció massiva

El vídeo de la fundació FAES, presidida per José María Aznar, sobre els fets d'11-14 de març del 2004, independentment del seu contingut té un públic fervorosament addicte. La feina de fanatització que va saber dur a cap el senyor Aznar juguetejant amb tots els fantasmes de la història d'Espanya, ha donat resultats molt visibles. L'estil PP n'és un: confrontació sistemàtica, estratègia insidiosa, enarborament cec de consignes sense la més petita anàlisi crítica. La gran esperança en una dreta civilitzada, encarnada en la figura de Rajoy, fa temps que s'ha dissolt. Només molt adesiara sembla com si volgués fer l'ullet a la societat, demanant-li un vot de confiança transferit a un futur alliberat de la influència d'Aznar; però ja no conveç ningú. La servitud a personatges com l'expresident del Govern espanyol no es pot fer a mitges ni admet reserves mentals: t'hi ha de lliurar en cos i ànima. El vídeo pot esdevenir matèria d'estudi per a politicòlegs i, sobretot, per a alumnes de les facultats de ciències de la informació. S'hi va repetint el missatge de la veritat com a pràctica inqüestionable del govern Aznar i s'hi reuneixen insinuacions que menen a una interpretació dels fets com a resultat d'estratègies inconfessables. En el fons, allò que sembla haver ferit a Aznar és que els fets hagin deixat impúdicament a la vista de tothom unes armes polítiques de més que dubtosa qualitat ètica. En qualsevol cas, si és l'associació de la veritat amb la figura d'Aznar el que es pretén en el vídeo, no podia arribar en un moment més desfavorable per als seus objectius: el reconeixement oficial que els serveis secrets nord-americans estaven «absolutament equivocats» respecte de l'existència d'armes de destrucció massiva a l'Iraq: una revelació, d'altra banda, que no deu haver sorprès ningú. Però Aznar es va comprometre personalment amb aquesta gran mentida. També s'hi varen comprometre tots els que el secundaren. La veritat com a aspiració irrenunciable no sembla un element imprescindible en la política del PP. Els seus líders no ens demanaran mai perdó per haver-nos volgut enganyar i, en conseqüència, per haver-nos ficat en una guerra des destrucció encara incalculable. Ens varen posar al costat dels botxins, i, ho admetin o no, alguna relació deu tenir tot plegat en el fet que Espanya esdevengués objectiu del terrorisme integrista islàmic. Almenys ens resulta més versemblant que la tesi aznariana segons la qual tot té l'origen en el ressentiment acumulat per l'Islam des de la reconquesta.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris