algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Una visita a «Es Mascle Ros» (i 2)

La feta del «Miramar Embarrancat» va marcar època. Corria la guerra del 14 al 18 i, aleshores, Es Mascle Ros tenia un confident que era el torrer del Far de Capdepera. Així s'assabentà que quan March enviava el vaixelMiramar a Marsella, carregat de taronges, cada vegada era assaltat, enmig de la mar, per un submarí alemany que li robava les taronges. El patró Biel de sa Cabra, felanitxer, després de patir tres assalts per la ruta que tenia assenyalada, canvià el rumb, donat que sempre l'abordaven en el mateix punt, i així arribà a bon port. Però a Marsella ningú no l'esperava per comprar-li les taronges. Les va vendre com pogué i tornà a Mallorca. I quan informà l'amo de la Isleña Marítima de com havia anat tot, aquest l'acomiadà perquè no havia obeït les seves ordres. Quan es publicà El Miramar embarrancat (1919), el dugueren a la barra. El missèr d'en March era Xim Pasqua i el procurador, Bernat Gomila. Tots dos foren venturosos de cançons i cuplets en eFoch y Fum. El magistrat Emili Vélez formava part del tribunal que jutjà Es Mascle Ros, defensat d'ofici per Aleix Corbella. El fiscal deia que homes com l'acusat havien d'esser marcats amb un ferro roent. El condemnaren a pena de desterrament a cent quilòmetres de Mallorca, sentència que s'hagué de modificar fins a cent quatre, perquè cent quilòmetres no donen possibilitat de fer peu, fora de Mallorca. Aquella guerra contra el capitalista va durar quatre anys i va donar maldecaps a molta gent. Però Es Mascle Ros tenia ben clar que ell no havia nascut per acabar a mans de n'Eliodoro Magdalena, aleshores Morro de Vaca, botxí oficial de l'illa. I ara, clar, n'Aquil·les m'interroga pel seu pensament polític.

-No està gens clar, fill meu, aquest assumpte. Ell deia que havia estat republicà amb Francesc Julià, weylerista després i, fins i tot, mestre d'escola amb els socialistes.

-Tota una trajectòria. I què més et va contar, del seu curriculum?

-Va anar a costura fins els tretze anys i exercí els oficis de sabater, fonedor a Can Manlleu i Can Calafell i, finalment, impressor. Havia après l'ofici de fonedor a una fàbrica de campanes del Poble Nou, i quan publicava en El Obrero Balear, firmava «Fundidoretxo». Es va alliberar del servei militar perquè només pesava 48 quilos, i n'estava ben content.

-Normal. Aleshores, els fills de vídua eren feliços per la mateixa raó.

-Quan es va cansar de viure a Espanya, partí cap a Alger amb n'Andreu Corneta. I quan foren arribats, entre tots dos només tenien arreplegades set pessetes amb cinquanta cèntims. «I què fotrem, a una ciutat tan gran, amb un capital tan petit?» -deien-, i decidiren tirar els doblers a un riu que passa per allà. Després, amollaren un paper de fumar en l'aire i varen continuar en la direcció que bufava el vent.

-I l'anada a Cuba?
-Això encara fou més divertit. L'havien convidat a menjar porcella a Pollença i la hi varen fer pagar. Poc després es casava i partia a l'Havana amb l'esposa. En Francesc Rosselló se'n volia anar amb ells i amb una querideta carbonera, però l'altre li va dir que no li agradava fer el paper d'alcavot. I fins aquí arriba, només, la notícia escrita que guard, de la meva única trobada amb Es Mascle Ros.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris