nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
11°

A peu per Mallorca (i III)

Encara a Sineu, on ens han informat de la tradició que el pern del món es troba exactament sota l'alt campanar, el matí del sendemà, Josep M. Espinàs i els seus dos companys localitzen el celler de can Castanyer, que va estar tancat però que s'ha tornat a obrir. Un client amb ganes d'entaular conversa o de fer-la petar, els conta enjogassat que a l'avi del jove que els atén, que era gerrer -terrissaire escriu Espinàs- li cantaven la següent cançoneta de pinyol vermell, o més aviat marronenc: «Mestre Julià Amorós, / vos que sou un mestre fi, / no em faríeu un bací / que n'hi puguin cagar dos?». Josep M. Espinàs sens dubte s'ha documentat força tocant a cançons populars desvergonyides, segurament des d'abans d'emprendre el viatge..

De Sineu a Montuïri, cal passar per Lloret de Vista Alegre (Lloret, Lloriro i abans, en temps primer, Manresa, segons ens conta el caminant de la pipa). Per una estona deixen el camí i s'acosten a la plaça per veure l'església, dedicada a la Mare de Déu de Loreto. L'autor ens fa saber que s'aturen un moment al cafè de Na Perica, on agraeixen l'aigua i la penombra, abans d'encarar-se de nou amb un sol que qualifica d'esclafant.

Amb motiu de la primera menjada a Montuïri, ens fa unes reflexions molt curioses sobre la cuina i la literatura (aplicables també a l'art en general): «La cuina és com la xocolata, com el vi, com la literatura. No n'hi ha prou que la matèria prima sigui bona, que tot sigui cacau, que el vi s'hagi fet 'natural', que un text vulgui justificar-se per l'ambició de les idees. Hi ha una 'puresa' que no garanteix la qualitat. Al contrari, el que importa és la combinació d'elements, l'art de la dosificació. La xocolata és alguna cosa més -molt més- que el cacau, el vi és alguna cosa més que el suc de raïm, la literatura és alguna cosa més que allò que es diu... Res no és el què, tot és el com». Una vegada més queda demostrada l'habilitat de l'autor per fer-nos arribar les seves reflexions, sàviament entreviades o mesclades -o combinades- amb els canviants estats d'ànim davant els diferents escenaris del viatge. És allò, que ja he comentat, que es pot practicar qualque estona la reflexió assagística, a mesura que hom escriu un llibre de viatges. Les caminades no estan barallades amb la pensa.

A Montuïri el petit grup s'allotja a es Figueral Nou i tenen ocasió d'admirar el paisatge delicat, gens estrident, de les valls i els suaus turons des Pla, tot contemplant en l'horitzó el perfil blauenc de la Serra de Tramuntana. Certament, poder fumar la pipa davant aquest paisatge, a entrada de fosc, és tot un privilegi.

De Montuïri a Algaida no hi van directament. L'escriptor decideix que caminaran més tranquils si fan una mica de marrada -d'aparent marrada- i passen primer pel poblet de Randa (però sense pujar a Cura, per descomptat, que ja seria massa). Així i tot, el trajecte final de Randa a Algaida, se li fa feixuc al nostre autor, amb els anys que porta al damunt. De més a més, la darrera posada no la tenen a Algaida sinó a Binicomprat -una mica més enfora-, una senyorial possessió de sempre, i ara un establiment d'agroturisme, amb un important conreu de vinya. El record d'aquest cansament li fa transcriure una estrofa dels Goigs de la Mare de Déu de Cura: «Tot home és un pelegrí / que travessa llarg desert, / i per més desgràcia perd / cada punt el seu camí».

De la darrera xerrada amb els joves propietaris a la clastra de la possessió, sota les estrelles, Josep M. Espinàs en recull el següent fragment:

«-Penseu que a Mallorca -diu en Biel- abans de sa fil·loxera hi havia 30.000 hectàrees de vinya, i ara n'hi ha poc més de dues mil. Demanar que es recordin de nosaltres no és res extrany, no és una cosa que ens hàgim inventat. Abans trenta mil hectàrees. Ara...

-De Palma a Alcúdia -diu la Joana- tot era vinya.
La nit és fosca, i la vinya que comença tan a prop de nosaltres és invisible. Però hi és. Miro les cares d'aquesta gent jove, amb una expressió tan decidida, i escolto les seves veus, a vegades adolorides, però fondament entusiastes. En els seus gestos veig la resistència dels ceps, la resplendor dels pàmpols».

Tal vegada la lectura d'aquest llibre de Josep M. Espinàs, A peu per Mallorca. Sense veure el mar, ens podria servir també per demanar-nos si la producció d'un vi de qualitat -com sembla que és possible- no podria ser la millor sortida del present impasse del sector primari entre nosaltres.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris