nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
16°

L'estàtua

S'han tornat a veure mans alçades a Madrid, i les fotografies de la salutació nazifeixista -d'inspiració romana- han reaparegut als diaris tot coincidint amb la retirada d'una estàtua eqüestre de Francisco Franco. Ha calgut poca metxa per revifar la flama, i una imatge que resumia el segle XX ha travessat la frontera entre els segles. El feixisme, així, i encara que només sembli el feixisme dels nostàlgics, com ho ha estat sempre, torna a plantejar-se com a interrogant, com a amenaça i com a mot que exigeix una actualització dels seus múltiples significats. Què significa avui aquesta paraula que se resisteix a romandre enterrada en la història? Si als papers es ventila la discussió sobre el mot, vol dir que el contingut mental, i polític, hi és, i que el problema no és denominar-ho i delimitar-lo, sinó combatre'l.

La referència n'és ja per sempre el feixisme històric: Hitler, Franco, Mussolini, els anys marrons, aquí més llargs. Però el feixisme són més tràngols, i no tots pretèrits: serveix per reivindicar un oblit selectiu i, al mateix temps, el recordatori global que tothom va ser violent per igual; i serveix avui per encerclar el terrorisme basc, per infamar l'agitació de Putin, per desorbitar la voracitat mediàtica de Berlusconi, per advertir del poder secret de molts governs totalitaris. Hi ha vestigis del feixisme, però no tot en són residus. Qualsevol de les definicions clàssiques del totalitarisme feixista s'ha quedat antiquada, però el mot és necessari per descriure el present. Els requisits que assenyalà Carl J. Friedrich, per exemple, ja no es donen (ideologia oficial adreçada a la societat perfecta, un únic partit de masses, monopoli i ús implacable de la violència, control dels mitjans de comunicació i control policíac dels ciutadans, liderat únic i carismàtic,...), però les amenaces separades encara exigeixen el nom.

I també n'hi ha llavors, que fan preveure que l'exigència es mantindrà:

fa temps que sentim parlar del tecnofeixisme, del feixisme oriental o islàmic, i al mateix temps tothom entén que els intents del govern xinès per impedir el lliure accés dels ciutadans a la xarxa és igualment feixisme. Ja no ens fa por el feixisme fossilitzat i còmic, de tràgic record, que s'inquieta quan no troba l'estàtua d'un dictador en el passeig diari, i que fa automàticament radicals tots els que aplaudeixen la mesura (que arribi amb més de vint-i-cinc anys de retard), com feia comunistes tots els que es reien amb el posat de Hitler de pacotilla de Charles Chaplin, perquè el feixisme ha estat sempre enemic a mort de la rialla. I malgrat l'absència de por, com descriure-ho sense recórrer al mot? ¿Quin altre nom defineix la construcció de Guantánamo o aquests sospitats vols segrestadors que fan de la nostra illa quelcom més que un destí turístic? ¿Quina altra definició milloraria la rapinya monetària de Pinochet -desenes de comptes corrents, d'origen del tot incert, amb milions de dòlars, com a culminació de la tortura institucionalitzada- o les evidents restes de peronisme que arrosseguen les democràcies sud-americanes, tan perilloses i tan inexplicables, als ulls europeus, com l'expansionisme imperial nipó previ a la guerra? Hi ha un feixisme difús que nia en el món del futbol, en el rebuig de la immigració, en la cridòria radiofònica, en un tipus d'educació que empara la ignorància -i arrogància- del número tres de la monarquia anglesa, el príncep Harry, disfressant-se de nazi i les mínimes disculpes en ser descobert públicament, en l'amenaça constant que s'imposi una moral única i uniforme en tots els àmbits públics i privats, en l'apropiació o la negació del passat, en el caciquisme que exigeix el favor de l'estat -sovint mentre predica el liberalisme- i en l'exigència de silenci, sobretot en el silenci. Per què cercar-ne un altre nom, si el feixisme ho descriu amb propietat i ens aclareix de què estem parlant? ¿Per què cercar un mot distint per qualificar la petició, fa dos mesos, de l'aliança parlamentària xovinista-comunista a Rússia perquè s'hi prohibeixin les organitzacions jueves? Hitler repetia que el comunisme i el judaisme eren el mateix, i que només podien ser vençuts amb una política d'extermini, més enllà de les formes clàssiques de la guerra. El feixisme visible en les concentracions multitudinàries i els estendards exhibits a Nuremberg, en el racisme oficial i ufanós, i en la vanitat intimidadora dels corretjams segurament no tornarà, però el feixisme de l'oblit, de l'equiparació de víctimes i botxins -que es troba inacceptable per esdeveniments recents-, el feixisme aigualit que repeteix militarment que tothom va fer el mateix i que el comunisme supera qualsevol maldat, sembla avui més eufòric que mai i no perdona cap ocasió per exhibir-se. Potser l'espectacle televisiu del «Cuéntame cómo pasó», que reflecteix una societat de demòcrates mandrosos que no comet cap més crim que esperar l'esgotament del franquisme, hi tingui alguna cosa a veure.

Després de dècades d'inquietants i culpables silencis, Jacques Chirac ha reconegut que França va trair llur tradició humanista, i s'ha compromès a perseguir el revisionisme amb la història francesa, i Gerhard Schröder ha reconegut la responsabilitat de tots els alemanys, mentre aquí hem d'empassar-nos la propaganda dels historiadors que atribueixen la col·laboració francesa amb l'holocaust nazi a l'esquerra francesa, i l'inici de la guerra espanyola al revolucionarisme obrer. El feixisme és el contrari de la llibertat i alhora un mot senzill i un xic contundent, gairebé exagerat, si hom només es mira el diccionari: només els llibres d'història i algunes imatges en revelen, i mai per complet, el sentit.

Quan tots els homes i dones que el combateren tinguin la seva estàtua, ja parlarem de si cal mantenir-ne alguna més com a record.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris