algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

L'enfonsament

La pel·lícula El Hundimiento (no tenc notícies de cap versió en català) ha desfermat un encès debat a Alemanya. El film narra els darrers dies de la vida del dictador Adolf Hitler, i l'enfonsament és tant el seu declivi personal com el final del delirant projecte del III Reich. La polèmica no se centra en aspectes artístics o cinematogràfics sinó en les implicacions polítiques (o morals, fins i tot) de la pel·lícula. L'argument principal dels detractors és que presenta un Hitler humà. Atribuir trets d'humanitat a l'inspirador i guia d'un projecte social i polític tan monstruós com el de l'Alemanya nazi seria, d'acord amb l'argument, una errada política o una immoralitat. La crítica, però, deixa de banda una dada fonamental: Adolf Hitler va ser, al cap i a la fi, un ésser humà. La veritat essencial de El Hundimiento és aquesta: mostrar que darrere un règim tan abjecte no hi ha éssers mitològics sorgits de l'infern ni monstres de dibuixos animats sinó persones de carn i os. Mostrar que el Mal ens és proper. Criticar El Hundimiento per la seva immoralitat és ignorar que la veritat artística no té tant a veure amb la consigna o amb el llenguatge políticament correcte com amb les foscors de les veritats humanes.

L'Adolf Hitler de la cinta resulta versemblant gràcies a la interpretació extraordinària de l'actor suís Bruno Ganz. Alguns coneixedors de la figura històrica ho han resumit dient que a la pel·lícula veiem Adolf Hitler, ni més ni menys. És un home ja decrèpit als 56 anys, afectat pel Parkinson, capaç de parlar amb amabilitat a la seva secretària i de mirar amb tendresa el seu ca o els infants del seu ministre Goebbels. De la pel·lícula, però, no se'n desprèn cap especial comprensió o simpatia cap al dictador. Les notes d'humanitat són les necessàries perquè l'espectador es trobi davant un ésser fet de la mateixa pasta que ell. Potser això ja sigui suficient per moure escàndol, però és també el que dóna la mesura de la veritat artística de El Hundimiento. Els que varen ser capaços d'aquell projecte d'extermini massiu estaven construïts amb els mateixos maons que nosaltres: podríem ser nosaltres.

No hi ha, per tant, cap rastre de comprensió, menys encara d'apologia. L'Adolf Hitler de Bruno Ganz no deixa de ser un dictador brutal, i la pel·lícula no deixa de reflectir la profunda descomposició moral en què va acabar aquell somni de puresa racial i de sang. Al costat d'Adolf Hitler, destaca el personatge de Magda Goebbels: en la inhumanitat del seu crim (va matar els seus sis fills perquè no haguessin de viure en el món posterior a la derrota del nazisme) hi ha la imatge extrema (que seria inversemblant per exagerada en una narració de ficció, però que és indefugible perquè sabem que és fidel a la veritat històrica) de fins a on pot pot quedar desfigurada la humanitat pel fanatisme. Primo Levi deia que els camps d'extermini desposseïen els presoners de la seva condició humana: la Magda Goebbels que enverina sis infants també és una presonera en la qual costa trobar-hi qualsevol rastre d'humanitat. I tanmateix, ens recorda la pel·lícula, també va ser de carn i ossos.

A El Hundimiento, els darrers dies d'Adolf Hitler estan vists a través dels ulls de la seva secretària personal, Traudl Junge, en les memòries de la qual es basa en part la pel·lícula. La seva mirada de jove innocent i ben tractada confereix, podríem dir, algun grau de perdó a Hitler. Per aquest motiu és tan important i tan encertada l'aparició final de la vertadera Traudl Junge, anciana, explicant que no hi ha innocència en els compartaments dels que no varen saber o no varen voler veure la barbàrie. Les seves paraules tanquen el cercle: era tota una societat la que es va enfonsar. I totes les societats estan fetes de persones, majoritàriament del que solem anomenar bones persones.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris