algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

Una visita a «Es Mascle Ros» (1)

Diluïts en un embolic de papers groguencs i polsosos, quasi il·legibles, em tornen a les mans, per pura casualitat, els apunts d'una trobada interessant per més d'un concepte. La primavera de 1968, poc abans de traslladar-me a Barcelona, vaig visitar Jordi Martí Rosselló -'Es Mascle Ros'- (Palma 1891-1973) a la impremta que tenia, prop de la plaça de les Mongetes, nom que els ciutadans antics donàvem a la plaça de Quadrado. 'Es Mascle Ros' era un home major que caminava coixeu-coixeu, amb ciàtica, i s'havia fet mal a una mà a cusa d'una caiguda. Em va rebre amb simpatia per contar-me coses de la seva vida. No sé si em proposava escriure una biografia, però les trobades no tingueren continuïtat, i quan vaig tornar de Barcelona, feia poc que havia mort. Ell parlava d'uns inicis en el setmanari Pu-put, de Pau Ximelis, funcionari de Gas i Electricitat, on va guanyar moltes vegades el premi d'una pesseta que es concedia al millor article publicat. I d'uns Jocs Florals que organitzà a la societat taurina «El Capeo», on s'escenificaven peces teatrals de Bartomeu Ferrà i Pere d'Alcàntara Peña. Poc després de la mort d'en Lluc Arbona, 'Es Mascle Ros' emigrà a Cuba, després d'haver estat a Alger, Barcelona i Buenos Aires. En Lluc Arbona el va matar un coix que tocava el violoncel·lo, cansat de sentir-li dir: «jo a tu t'he de veure demanar llimosna». En Jordi Martí s'acabava de casar i aleshores el viatge a Cuba valia cinquanta duros. Era quan mestre Tomeu, 'Es Sabateret', hi havia fugit amb una «fulana» que allà es va amistançar amb un negre de dos metres. Mestre Tomeu observà que el negre el mirava d'una manera estranya i, per aquest motiu, aplegà com pogué quatre doblers i se'n tornà a Mallorca, empès pel pet del dimoni. En els Jocs Florals, per comptes de Flor Natural, es donava una medalla de llauna -la va guanyar en Nofre Gelabert, de qui no parlen les cròniques-; l'englantina era una matraca renouera, i la viola, una ensaïmada de nata. N'Aquil·les observa que combatien, així, l'immens avorriment de la terreta.

-Sí -li dic-, però quan tornà a Mallorca, el 1923, fundà la impremta La Independencia, on es varen imprimir publicacions de caire oberista i revolucionari.

-Vols dir que aquesta impremta no la hi havia comprat el financer Joan March, per resoldre, 'per les bones', el llarg contenciós?

-Es va comentar molt, a Palma, però «Es Mascle Ros» ho negava. A La Independencia es varen imprimir: La Voz del Pueblo, de Francesc Julià; El Obrero Balear, de Llorenç Bisbal, i La Sotana Roja, de Mateu Martí -Ateo Martí-.

-I, naturalment, reprèn la publicació del seu famós Foch y Fum, iniciat el 1917.

-Així és. Aquest setmanari, de caire populista, va durar fins al començament de la Guerra Civil. -I a tu, t'agrada?

-No. La veritat és que a mi no m'agrada. Com deia Góngora, «tro sentir es quién tira de los sentidos mejores». Però veig amb simpatia que s'enfrontàs als poders dretans. «Es Mascle Ros» fou excomunicat pel bisbe Rigobert Domènec Valls i l'armà contra en March amb la qüestió del «Miramar Embarrancat».

-Ja veig que aquest assumpte mereixerà capítol apart.

-I tant que sí. «Es Mascle Ros», com fan ara els periodistes més conspicus en parlar dels polítics, deia que March i Foch y Fum, a parts iguals, s'havien beneficiat, mútuament, de la publicitat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris