algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
14°

Una medalla al cooperativisme

Menorca acull avui la cerimònia de lliurament dels premis Ramon Llull que atorga el Govern balear amb ocasió dels fasts de la Diada Autonòmica. Onze menorquins, entre personalitats individuals i entitats, s'han fet enguany mereixedores del guardó. Com a alaiorenc que som, cenyiré aquesta crònica al cas d'Antoni Cardona Sans, el pare del cooperativisme menorquí del darrer mig segle, que prest és dit!

Confés una admiració grandiosa per la figura i l'obra d'Antoni Cardona. És un perfil fet a si mateix, modestíssim i armat del poder de la feina constant, silenciosa; una feina desplegada amb aquell estil que proclamava Borja Moll quan féu seus els versos de Virgili que ensenyen de foradar la roca amb una gota d'aigua sistemàtica. Antoni Cardona és un lluitador tenaç que ha prosperat per la força del coratge, per la fe en la capacitat humana d'aprendre encara que hom hagi de robar hores al lleure, a la família o a l'enriquiment material. Antoni Cardona, per generació i per extracció familiar, s'havia d'haver resignat a una vida de privacions, a les mancances totes. Capficat, des del bressol, en una hora històrica en què tot li anava a la contra, i en la qual els drets bàsics que avui consideram universals eren purs privilegis dels benestants, Cardona vingué al món el 22 de setembre de 1927, fill dels pagesos de Biniatzau, al nord del terme d'Alaior. Just als 12 anys deixà l'escola i es posà a treballar suvora el pare en les feines agrícoles. Rebé una educació domèstica inspirada en la tolerància real i exacta d'un pare de conviccions d'esquerres ben punyents i d'una mare d'arrels dretanes i de moral tradicionalista. Aviat, idò, entengué el valor de la discrepància, i s'adonà que la convivència en el pluralisme, tard o d'hora, havia d'esdevenir possible si s'aspirava a reeixir una societat com l'espanyola ferida letalment per la divisió i el fanatisme. A 14 anys abandonà l'horitzó escanyolit del camp i es féu mosso aprenent a la indústria del calçat. Les relacions humanes -i fins ideològiques- que trobà dins els grups dels sabaters d'Alaior el feren encara més obert, perquè val a dir que, enmig del franquisme repressor -estem per devers 1941-, els cercles laborals dels sabaters s'havien convertit en reductes contumaços del vell republicanisme anterior a la Guerra Civil, absolutament reprimits, no cal dir-ho, però tibants i irreductibles. A la vora del seu ensinistrament a la banqueta tallant soles i cosint sabates, el món de l'obrerisme d'aleshores hi actuà de revulsiu social i humanístic. Començaren, idò, d'agitar-se dins ell les inquietuds socials, fins que va caure en les seves mans el text de l'encíclica Rerum Novarum, expressió viva de la doctrina social de l'Església. Les lectures progressaren aviat, i del pensament catòlic més compromès s'introduí en els problemes dels drets socials i laborals dels treballadors, fins a topar-se amb les proclames idíl·liques de Charles Fournier o Robert Owen, primers pares del socialisme utòpic i primers teòrics moderns de les fórmules cooperativistes de relació social i econòmica. Elegit «enlace», que era el nom permès pel franquisme per actuar com a representant dels treballadors, va entestar-se de valent en la dignificació dels obrers: supressió de la feina clandestina en el sector, modificació periòdica de les tarifes (els salaris per sabata feta i acabada), o la creació d'una caixa de compensació, la qual cosa era reivindicar el dret a una jubilació justa. Prenent consciència, després, dels ofecs que patia l'economia individual dels seus companys, va promoure la idea que acabaria sent la seva major i més perdurable obra: la creació d'una cooperativa de consum. Es fundà el 18 de març de 1953, amb el nom de «San Crispín», patró del gremi dels sabaters. Encara ara és una realitat esplendent, degana de totes les cooperatives menorquines, i la que ha assolit una antiguitat sense parió entre les cooperatives de qualsevol classe i de qualsevol època en la història econòmica insular. Hi va ser president de 1953 a 2000, i gerent de la fundació a 1965, en què cedí la responsabilitat per encarregar-se de la gerència d'una altra cooperativa que ell havia ajudat a constituir: la «Cooperativa Insular Ganadera» (COINGA). Avui, empiocat per les xacres i l'edat, encara l'he pogut escoltar lloant els valors de l'economia social. «No sé -m'ha dit- quina evolució farà l'economia mundial, ni en què pararà la globalització. Però, s'orienti cap allà on s'orienti en els propers anys, o l'economia serà social o no serà».

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris