nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
15°

La meva?

Acab de passar per un indret on hi havia un dels molts cartells de propaganda d'IB3. Aquest, en concret, no anava amb subtileses ni missatges subliminals. El publicista "i el pepero dirigent de la cosa que li acceptà la campanya (n'hi ha que no ho siguin? on? a manteniment o a neteja?)" tenia pressa per a fer"nos"ho saber. «Aquesta és sa teva», deien les lletres més grosses. I com que les petites no aportaven el motiu de tan radical asseveració "la quantitat d'euros que ens costarà la nova propietat", m'he estimat més oblidar"les: basta amb la rotunditat de saber que t'han encolomat una propietat sobre la qual només tens el dret a pagar i l'obligació de fer"ho; per a què més detalls? M'imagín que qualcú em vengués amb una senyora que desconec o que conec i no m'agrada, per ser més fidels en l'exemple, i m'entaferràs: Au, aquesta és la teva. Sense escapatòria possible, sense marge per a la negociació. Què m'importa tota la resta que em puguin dir, si és una professional o encara li han de llevar el precinte, si planxa com ningú... si jo només volia que rigués amb mi i no de mi, com se li veu en la mirada? Però encara hi ha una cosa més greu, molt més greu. I són aquestes cançonetes que reparteixen a conveniència: si remugues del preu i de la manca de demanda, t'amollen la moralina que «és pel teu bé»; si qüestiones la professionalitat i l'adscripció ideològica dels seus membres, sense despentinar"se, comencen a parlar de desgràcies d'altres, de si en tal lloc o en aquell altre han depurat desafectes al règim o si els dirigents compartien taula amb els governants. Per res se'ls ocorr recordar que les herències no es trien, però els projectes nous sí. Que la funció de corretja de transmissió del poder no és l'única vocació possible en els mitjans de comunicació públics i que ara, precisament en el mateix moment que aquí neix un ens públic de radiotelevisió «a l'antiga», a l'Estat es debaten les maneres per a sortir d'aquest pecat original de la que va néixer en el franquisme. l l l

A més, no és la meva perquè a mi em representa un Parlament plural, amb el joc de majories que vulgueu, però plural. I quasi tot s'ha fet a les fosques, des de la imposició i el ja et fotràs. Amb la llei d'acompanyament pressupostària, que és la moixera més vergonyosa que tenen les portes del parlamentarisme. Contractant convictes delinqüents contra la pluralitat i la veracitat, amb els quals es pretén demostrar que són dels nostres perquè, com digué el nostre president, aquí som tots un poc mafiosos i, per extensió, tots som a l'altra riba de la llei. Però bé, si volen que sigui la meva, poden començar per publicar els contractes, sous i durades, dels «meus» empleats. I així sabrem quanta por acumulen a competir professionalment si canvia el govern i els nous són tan barruts com aquests.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris