algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Amb dicció maonesa

Tinc curiositat per sentir el parlament del senyor Matas a l'acte de concessió dels premis Ramon Llull, en el Teatre Principal de Maó. Espero que ho faci amb un correctíssim menorquí, atès que s'ha convertit en un defensor a ultrança de les formes dialectals del català. Tanmateix, si no s'hi veu capaç, ben igual tira pel camí d'enmig i ens enfloca un discurs en castellà que, al cap i a la fi, era el castellà la llengua habitual de Ramon Llull quan anava a estiuejar a Torremolinos. Que no tinc cap base històrica per a sustentar una afirmació tan arriscada? És cert. Però em deixo portar per la lògica deductiva. Lo Foll Il·luminat va descobrir mil i una cosa, fins i tot se'l considera un precursor de la informàtica. Aleshores, qui dubta que pogués haver descobert el plaer de tastar un daiquiri arran de la piscina d'un hotel marbellí set-cents anys abans que ho fessin els senyors Jaime de Mora i Aragón, Gil i Gil o Serrano Suñer? Ningú, probablement. Cap lul·lista, sens dubte. Bé. Parlàvem del senyor Matas i de la cita tan important que té amb mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs. No pot tornar enrere. Ha arribat el moment de posar en pràctica la seva proposta de dialectalització. No li faltaran bons consells a l'hora de redactar el discurs. Tindrà al seu costat les senyores Estaràs i Umbert, dues abrandades defensores dels localismes. Tampoc no li ha de faltar el suport de José María Rodríguez, un home que s'ha pres molt seriosament la regionalització de la llengua catalana com, de fet, s'hi pren totes les empreses que li encarreguen. Altra cosa és que l'encerti, perquè sol errar per excés. Vegeu-ne un exemple. Va rebre l'ordre de desproveir els policies municipals dels colors un xic sinistres que els eren habituals i ara mateix patrullen en uns cotxes amb més coloraines que els horts de Sant Jordi. L'opinió pública ja hi està acostumada a les seves coses. Són coses de Rodríguez, ens diem. Com ho han estat, coses de Rodríguez, les amollades de coets davant la Seu o l'enramellada del portal de l'església de Sant Miquel. Una de les seves obsessions consisteix a potenciar les varietats dialectals i subdialectals de la llengua catalana. Vol guanyar-se el sou. Els eixos del govern del senyor Matas passen per menjar territori, construir carreteres i fer retrocedir l'ús de la llengua catalana. I cal dir que fins ara se'n surt prou bé en els tres camps. Tocant a la llengua, no hi ha ningú com el senyor Matas a l'hora de fer-nos mal. Chapeau, no té parió. Ha debilitat la xarxa social del català i n'ha fomentat el desprestigi amb tanta efectivitat i diligència, que estic per afirmar que Franco l'hauria condecorat. Ja sé que n'hi ha hagut d'altres que l'han atacat, el català, amb una ràbia malaltissa semblant, però freturaven de la seva habilitat. Eren gent barroera, que emprava les armes. El senyor Matas, en canvi, fa conxorxa amb els que la pinten socialment, la qual cosa demostra que té uns coneixements notables d'història. Aquest país ha perdut totes les guerres, perquè sempre l'han traït els de dalt. Així de clar. Ara mateix ens trobem davant una nova empenta d'espanyolisme que pot provocar danys irreparables en l'ús del català com a idioma de relació. Augmenta la immigració, les onades de castellanoparlants dels anys setanta no s'han integrat ni s'integraran, i IB3 -que havia de convertir-se en un dels eixos vertebradors de la consciència nacional i lingüística del país- fitxa dues primeres espases del madrilenyisme més caspós. D'aquesta manera, María Umbert complau els desitjos de la dreta més cursi del món, la calvianera. D'altra banda, Rodríguez satisfà un altre sector, el del conservadorisme ancorat en el «si te dicen que caí» i coses d'aquestes. El manual de Rodríguez és taxatiu: l'important és que per anar de Porreres a Vilafranca hàgim de proveir-nos d'un diccionari. Acaba d'anunciar uns cursos a distància per als empleats públics que vulguin accedir voluntàriament als nivells B o C de català. Res consistent, fum d'encens. Tanmateix, el senyor Felip Munar, que n'és el coordinador, apaivaga les consciències més suspicaces i avança, a les pàgines de local d'aquest diari, que «sense voler dialectalitzar, es podran rebre els dictats en la dicció de cada illa». No és això un excés de subtilesa? No som un país que cerca refermar la seva identitat, sinó un país que s'hi troba incòmode i en fuig. Tot plegat, un fàstic. En fi...! Esperem la lliçó magistral en català dialectal i en dicció maonesa del senyor Matas. Serà tot un esdeveniment.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris