nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
11°

Tribulacions demogràfiques

Aquests dies, a DdB s'ha parlat molt de demografia -Bartomeu Picornell i Lluís Lorenzo, diumenge; Llorenç Capellà, ahir, dimarts. La veritat és que les previsions demogràfiques tenen ressonàncies apocalíptiques. I les seves repercussions polítiques escarrufen. El món que se'ns acosta prescindirà de tota una sèrie de valors que, per a la gent que hem viscut aquest país d'una certa manera, fan part substancial del contengut de la vida. El llaç que unirà el futur amb el passat es reduirà previsiblement a la conservació d'alguns monuments, ja que ni la fesomia urbanística ni la gràcia antiga del paisatge semblen a recer dels canvis tumultuosos que podem albirar. Els nostres monuments més egregis seran com aquestes restes solemnes que Roma deixà a Algèria o a Líbia i que la història ha descontextualitzat severament. Entrevistat a Le monde, Claude Lévi-Strauss diu que «som en un món que ja no em pertany. El món que vaig conèixer i que vaig estimar tenia 1.500 milions d'habitants. El món actual en té 6.000 milions. Ja no és el meu. El de demà, poblat per 9.000 milions d'homes i dones -encara que es tracti d'una punta de població, com se'ns assegura per aconhortar-nos- m'impedeix qualsevol predicció...». Aquest sentiment de no pertinença al món en el qual encara habites, que expressa l'autor de Tristos tròpics en base a l'explosió demogràfica, en una illa petita es registra amb caràcters potser més dramàtics. Perquè no és tan sols una qüestió de densitat de població i la consegüent depradació del paisatge, sinó de la usurpació demogràfica de la cultura en la qual teníem el dret a viure en el moment en què vàrem néixer: una cultura vinculada a un espai que de sobte és gestionat amb la mentalitat continental més espoliadora. Aquest dret se t'escatima impunement, les responsabilitats no apareixen per enlloc. Més i tot: aquells que més han contribuït a privar-te del dret a viure en la teva cultura, són reiteradament proposats per models cívics des de les institucions i des sectors bel·ligerants de la societat civil. Quan servidor tenia cinc anys (1950), Mallorca tenia 240.000 habitants i Palma en tenia 135.000. Aquestes xifres han evolucionat respectivament fins als 700.000 i els 390.000, arrodonit tot plegat. M'agradaria sentir comentar aquestes xifres a Claude Lévi-Strauss, atès que, a més, no es poden desvincular de la minorització dràstica de la llengua pròpia i la indefensió de la cultura. Les preguntes que sorgeixen d'aquest estat de coses, ahir les contestava, en bona part, Llorenç Capellà. Si no llegíreu el seu escrit, hi podeu accedir via internet, xarxa gràcies a la qual serà localitzable una documentació exhaustiva sobre les nostres atribolades acaballes.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris