algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Evolució? Emergència? Decadència?

No és plat de gust. Això de constatar de manera fefaent aquell indiscutible i ben teu fora de joc vital és una glopada mala d'empassar, no és cap vega. Però el cap no és solament per dur-hi el barret i es tracta de viure amb els que viuen. Acostumar-nos a suportar les noves tendències d'operativa supòs que és el que pertoca, encara que sols sigui per anar guarint les nafres que mos fan, no per fer-ne a ningú. Ni per donar-les per bones en absolut. Positura defensiva, gens ni mica ofensiva, que podria prendre més mal. Ni preventiva, que està tant en boga. Que inflin globus si volen: ja arribarà el moment que els explotaran a la cara. I protestar, encara que la paraula estigui ja tan malmenada, tan devaluada, tan gastada, tan barrinada. En què podem confiar els que no tenim res més?

Quan el temps m'era jove, es considerava un mèrit el trepitjar peu pla sabent que per pegar un bot, el primer de tot que et calia era parlar veritat per damunt qualsevol altra cosa, i saber d'on venies, on posaves la passa forta per saltar cap envant, saber qui eres, no per presumir de ser el millor, sinó per defensar que com a sineuer, com a Mallorquí, et senties capacitat per a ser tan bo com el que més. Les bubotes, al casalot del senyor comte. Avui en dia, ara mateix, sembla que no. Aquesta escala de valors està periclitada. Tot val. L'èxit ho justifica tot, àdhuc els mitjans. Viure de 'farol', com al pòquer, molts de pics.

Avui puc observar tots els dies exemples de vertaders imperis muntats damunt aparences, ambigüitats, però fot qui fot i visca el rei, això sí. Grans empreses fonamentades sols amb expectatives etèries, virtualitats avalades per il·lusions d'un contingent de personal que no li compraries un cotxe de segona mà ni bufat fins als ulls de vodka. La perspectiva és bona, et diuen i posen cara d'angelet de tortada. Record un temps que muntant una rodella de lletres de pilota i comptant amb la complicitat d'un director de sucursal bancària, es podia arengar fins i tot qualque domèstica fabriqueta de gèneres de punt, per dir qualque cosa, que bubotes de bon tamany n'hi ha hagudes sempre, però solien acabar malament a mitjan termini. I les trones més altes s'esbucaven arrossegant tot el que havien d'arrossegar, i a la presó mantenguts una temporadeta manca gent. Ara mateix s'usen també aquells sistemes, però magnificats, elevats a l'enèsima potència. S'utilitzen els cruis de la democràcia, la legalitat, per aprofitar-se'n d'informacions reservades, comprar quan és el moment i ningú no sap res encara, i el més efectiu: ningú pot discernir -i provar- de cap manera que el que tu has tengut ha estat una oportuna bufada a cau d'orella i no un bell somni, un bon nas financer, una genialitat. Especular després i fer negocis redons i multimilionaris. Cara alta. És legal. Ha anat viu. Redéu quin un! Així i tot no arriba a la degeneració humana de, en lloc de lletres de pilota i informacions plogudes del cel omnipotent i providencial, jugar a guanyar doblers utilitzant la mort i la destrucció manufacturada per homes uniformats i armats fins a les celles. Les estratègies de madelmans i supermans inspirats pel Totpoderós, fins i tot donant-li al negoci la fesomia de guerra per Déu i la pàtria i preventiva contra un terrorisme que existeix sols perquè abans s'han cuidat de generar-lo estratègica i malèvolament. Desenes de milers de morts col·laterals sense indemnització possible. Com s'indemnitza una vida al propi mort? I als vius que resten, cacauets i gafets i a callar. És el mateix que abans, però més a lo bèstia, fora manies ni complexos, a la descarada. I Europa a callar, riure-li les gràcies i arreplegar les miques.

És per demés, per molt anys que visqui, mai no podré acostumar-m'hi.

Gabriel Florit i Ferrer, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris