muy nuboso
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
12°

Generació Blade-runner

A un programa de ràdio on se duia a terme un debat educatiu es van fer trenta segons de silenci, pausa interminable en aquest mitjà de comunicació, quan un pedagog demanà als joves contertulians quins eren els objectius per a ells d'esser feliços; no van respondre. Hem passat en el decurs de dues generacions de la natalitat creixent (del «baby boom») dels anys seixanta -conseqüència de la bonança i creixement econòmic i industrial de l'estat, no tan sols espanyol sinó europeu i a remolc des de llavors ençà de l'esclavitzada i submisa economia nord-americana- anomenada «generació peter-pan», perquè estava molt ben acomodada i no volia créixer -en el sentit de pèrdua dels privilegis obtinguts respecte de l'època dels seus pares «generació de postguerra»- a una generació que té tots els mitjans al seu abast per aconseguir tot allò que es proposi, sia el que sigui; estudis, viatjar, conèixer noves amistats (el «messenger» entre els més joves treu fum), divertir-se sense cap casta de prejudicis, l'únic que tenen un poc fotut és l'habitatge i la feina -hauran d'adaptar-se als nous temps que corren, emperò l'espècie humana s'ha demostrat a si mateixa que el seu propi sistema d'adaptació al medi en el decurs de la història ha estat sempre superat-.

Nosaltres els de la «generació beet» dels seixanta, ho teníem tot per aconseguir res, ja que les facultats universitàries estaven plenes d'estudiants -la febre social de les «titulitis»- amb un futur poc aclaridor des del punt de vista laboral i on el primer dia de classe ens deien i mentalitzaven clarament els professors que allò que ens enduríem al final de carrera seria un titol erm que engrandiria la llista de l'aleshores anomenat inem i que la universitat només era una fàbrica d'aturats, a partir d'ací tothom hagué d'espavilar-se pel seu compte, amb cultura, això sí, molta cultura per anar pel món, que a la fi és el més important per a una persona, la seva riquesa pròpia que pot oferir de manera altruista a d'altri.

La generació següent ha estat la «generació blade-runner» homònima de la pel·lícula interpretada per Harrison Ford i on es dibuixa una societat tènue, mediocre, i dins un ambient carregat de l'herència de les societats anteriors, contaminació, delinqüència normalitzada, pluja àcida, tot dins una atmosfera gris, decadent, carregada, on la vida de l'ésser humà no val un reial, aquesta generació viu en un núvol virtual, aliè a la realitat, viuen els joves d'avui en una bombolla enganyosa i estèril, en un món quasi inversemblant, ple d'al·lots i al·lotes «replicants» -com el llibre i el film homònims- que vesteixen igual -de marca, és clar-, xerren el mateix -els identifica com a tribu urbanita juvenil, fet que per altra banda és identitari de totes les generacions d'adolescents-, el coeficient intel·lectual baixa en picat respecte a les anteriors, d'ací el mal anomenat «fracàs escolar», on hauríem de parlar de «fracàs parental» alhora.

L'adolescència és més llarga que abans a conseqüència de les dificultats per accedir a les responsabilitats adultes. Si fa uns anys el més important era superar aquesta etapa tan aviat com fos possible, perquè la vida i lo bo venia després, ara els joves senten que estan a un esglaó de la vida per a disfrutar i fruir de la felicitat i defensen que en aquest moment el que els correspon és viure altres mons, experimentar i deixar-se anar per les circumstàncies.

Mentre els adults s'obliden fàcilment que els han educat d'una manera determinada «són el producte de les nostres accions» i inventen teories, pengen etiquetes, viuen al límit i exposen definicions, la majoria dels adolescents nascuts a l'estat espanyol entre els anys 86 i 92, que foren gairebé tres milions, diuen que estan farts que tot el món gosi opinar d'ells en el seu nom. Estan immersos en un món confós per a ells, conceptes contraposats de competitivitat vers la cooperativitat -tot i que en alguns casos (minoritaris) són els més solidaris-.

Per tot això estam creant nins d'una estupidesa superba, tirans i cínics; cada vegada més creix el maltractament dels joves cap a les mares i els pares, fet sense cap dubte antinatural per se. Les males amistats han de tenir la mateixa edat, no han d'esser majors, defugir dels que fan absentisme escolar.

Els joves sotmeten a un xantatge afectiu els pares amb les seves accions, per això mateix no s'ha de sobreprotegir ni angoixar l'adolescent, els pares tenen mancança de força moral per a educar-los.

Trobar altres formes de divertir-se que no sia les pastilles d'èxtasi per poder aguantar i sofrir la inaguantable i insofrible música llauna del àcid house, tecno-house o màquina total, que els destrossa el cos, cervell, oïda i el sentiment d'autoestima propia, que és el més greu de l'assumpte que ens ocupa en aquest escrit, i l'alcohol, la droga més estesa avui en dia a l'adolescència, originària dels desastres socials existents a l'actualitat.

Tenir criteri, la cultura del deixar fer als joves per part dels pares, en una societat covarda on ningú té la culpa del desmembrament social que estam vivint. L'esforç, el respecte i la voluntat han caigut a un pou sense fons, hem de proposar-nos seriosament «educar» els nins i joves adolescents cap a una societat «multiracial» i no «interracial», ans al contrari tindrem un jove no que es rebel·la contra la societat que l'envolta com interpretava James Dean a l'Est de l'Edèn, sinó replicants en forma humana perfecta, emperò buits per dedins, sense contingut ni espiritual ni intel·lectual, una societat on el jove replicant es confondrà amb el real i estarem fiscalitzats i vigilats baix el control dels agents «blade-runners» a tot arreu coartant-nos la pròpia llibertat.

Pau Joan Server, professor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris