muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Càlcul d'estructures (I)

Molts de lectors -potser la majoria- cerquen el poeta que hi ha darrere els llibres de la parenta pobra/rica que porten el seu nom a la portada. D'altres lletraferits -entre els quals em trob- tendim a creure que l'atenció s'ha de centrar més aviat en el text de l'obra, més que en el seu autor. De fet, pensam que -en tot cas- és l'obra la que fa al seu autor i no a l'inrevés, com sembla que indicaria la lògica causal més pedestre. En l'art, com en la veritat o en el coneixement, per a nosaltres -tal vegada un poc passats de rosca- és el fill (el text) el que resulta ser el pare i aquest (l'autor), al capdavall, resulta ser el fill. En qualsevol cas, donam molta més importància al poema que al poeta, a la parenta pobra que al torsimany de la parenta pobra.

Naturalment, tot això, per vàlid que sigui des d'un punt de vista estrictament estètic, cal prendre-s'ho cum grano salis. En especial, quan el poeta ha estat sotmès a unes circumstàncies excepcionalment difícils. Perquè hi ha casos en els quals les circumstàncies són tan lacerants o feridores que condicionen tràgicament el poema o els poemes. En semblants condicions, qui vulgui contribuir a la promoció de la recepció o de la lectura del text no podrà deixar de fer alguna referència -per pudorosa que sigui- al turment o a la tortura que l'ha engendrat. Aquest és precisament el cas del llibre que volem comentar, que acaba de ser publicat per Proa a la seva veterana col·lecció Els llibres de l'Óssa Menor: Càlcul d'estructures, de Joan Margarit, el poeta/arquitecte o l'arquitecte/poeta gran de còrpora i gran d'esperit i prestigiós catedràtic jubilat, justament de Càlcul d'estructures, de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona.

Les punyents circumstàncies que, en aquest cas, no podem deixar de tenir presents, són la síndrome de Rubinstein-Taybi que patia la seva filla Joana i la seva mort el 2001, filla i traspàs als quals ha dedicat tants de poemes memorables i el mateix poemari Joana (2001), editat també per Proa, a la mateixa col·lecció. Circumstàncies que no ens han de fer oblidar tampoc el que Joan Margarit va confessar-nos al pròleg d'aquest llibre: «No hi ha res comparable a poder tenir cura d'una persona a la qual s'estima, però és difícil trobar algú com la Joana amb qui establir unes relacions d'una alegria i alhora una tendresa tan profundes que, al cap dels anys, ja no se sàpiga qui té la cura de qui».

Si la recepció de Càlcul d'estructures no és possible, doncs, sense acollir també la presència de la filla minusvàlida («Però, és que cal abandonar una fe / sols perquè ja no sigui veritat? / Deixaré d'estar amb tu perquè no hi siguis?», ens ha deixat dit Joan Margarit en el tercer poema de Joana), em sembla que tampoc és comprensible o assimilable sense el que és, per a l'autor, trobar-se «darrere d'aquests ulls de vell», com ens fa saber en confidència al primer poema de Càlcul d'estructures, Autoretrat amb mar, en el qual també ens diu: «Aquest estiu d'alcohol amb gel als ulls / sento la meva vida negra i groga / com la polpa d'un fruit que es va podrint / al voltant del pinyol de la memòria. / Amaga't dintre meu, perduda criatura». Òbviament, la vellesa és l'edat per a reivindicar la comunió dels morts, la comunió dels nostres morts, la comunió de nosaltres amb els nostres morts.

Tot i que la mort pot ser considerada també un alliberament. Com és el cas en la magnífica estrofa final de Matí al cementiri de Montjuïc: «Pujant pel vell camí davant del port / vaixells i grues es van fent petits / i el mar es va eixamplant. Aquí, / en el lloc més alt, / estàs salvada del dolor del món».

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris