muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

Quadern de viatge

Dilluns, 14.- Cada any, en algun lloc del món, es celebra la convenció universal d'escriptors de necrologies i obituaris en mitjans de comunicació. La premsa escrita, de sempre, ha tractat la mort com una notícia que satisfà la curiositat i, alhora, plau al lector, excepte quan el mort és el mateix lector i esdevé protagonista de la notícia, car hi ha dubtes consistents que, d'un altre món estant, pugui llegir els elogis que, en vida, li escatimà tothom, àdhuc la mateixa premsa escrita que ara es dol tan profundament de la pèrdua, de la qual circumstància podem deduir, si més no, que és molt més fàcil ser generosos amb els morts que amb els vius, ultra la circumstància que els defectes, amb la mort del defectuós, esdevenen virtuts. Els diaris, doncs, atenent una necessitat dels lectors, dediquen una secció, un apartat, una columna, fins i tot una pàgina, a lloar la vida dels personatges difunts, personalitats que excel·liren en el camp del coneixement, la política o les finances, per soberguejar en qualsevol de les dues últimes activitats el saber intel·lectual és un inconvenient insalvable. En alguns dels diaris, prestigiosos o desprestigiats, que s'editen arreu del món, un periodista, anònim o no, de sòlida i llarga formació en afers d'òbits i decessos, dedica llurs escriptures a la confecció literària de panegírics. Doncs a les convencions anuals, que se celebren en algun lloc del planeta terra on es ret culte al traspàs com un trànsit entre deus dissorts, es vindica el treball d'aquests periodistes, o sigui, reivindiquen llur pròpia feina, atès el fet que la immensa majoria dels protagonistes dels seus escrits no poden agrair-los ni l'estil sobri, ni el contingut encomiàstic. Vaig tenir la fortuna, i el privilegi, de conèixer un periodista de la vella escola, especialitzat a exalçar la figura dels finats. Durant més de quaranta anys, tot i que quan començà la feina el desplaïa profundament, s'havia lliurat a la tasca de modernitzar, i millorar, l'estil del gènere fúnebre, vigent des de l'antiguitat. Després d'explicar-me el seu mètode de treball, un esborrany del cadàver pòstum, en procés de deconstrucció, que s'enriqueix esperant el desenllaç, i vessar un anecdotari faceciós, referit no tant als morts, com als descendents, me confessà que escrivia els articles, tots ells florits d'una prosa apologètica i, això no obstant, documentada en una biografia apòcrifa de transmissió oral, com si els hagués de llegir l'homenatjat. El secret del seu èxit: la convicció que ni la supèrbia, ni la vanitat, dels homes no s'extingeixen amb la vida.

Dimarts, 15.- Comiat a Miquel Bauçà. Tot i l'afecció psicopatològica que du implícit el tractament: benvolgut mestre: diuen els diaris que heu comès la vulgaritat de morir-vos, en estranyes circumstàncies, en algun indret, (s'especula, a hores d'ara, entre un apartat de correus humit i un entresol ombrívol, el número o la ubicació dels quals no han estat revelats als lectors) de l'Eixample barceloní, geografia urbana dins la qual us féreu fonedís i exiliat ensems, la qual cosa és coherent i, en qualsevol cas, és la conseqüència lògica d'haver viscut, per pròpia voluntat, en estranyes circumstàncies. Diuen els diaris que, a més, vos heu mort més sol que els altres morts, i que tinguéreu la sort, si en podem dir així, que la miserable estultícia d'algun cirurgià no us trobés agònic i posés en pràctica llur vici de ressuscitar els indecisos. Diuen els diaris que no se sap la data exacta de l'òbit, que s'ignora si la mort vingué a buscar-vos a ca vostra o vós li sortireu a camí, que els veïnats s'adonaren del vostre estat, involuntari o no, per la pudor de fossar que s'escolava per les retxilleres de la porta i que ara mateix sou, o éreu, amb una etiqueta en el dit gros d'un dels dos peus, en un nínxol d'acer inoxidable de l'institut anatòmic forense. Enmig de tantes incerteses, una cosa és certa: no vos heu mort a la parisenca, o sigui, fent gran ostentació, ans al contrari, vos n'heu anat tan silenciosament que ningú no ha oït el so de la porta tancar-se quan abandonàreu la casa. Això no obstant, no poguéreu assolir l'únic projecte tolerable dels poetes: morir sol a l'escenari d'un teatre buit i tancat. O potser sí. Arribat aquest punt, en què la vostra absència temporal, sempre envoltada de misteri, ha esdevingut definitiva, només vos puc retre dos homenatges, ambdós alhora, ambdós conseqüents amb el vostre desig, si és que no he malentès el missatge de les vostres escriptures: oblidar-vos, diàriament, la resta de la meva existència i procurar que la vostra obra poètica, un punt inclassificable, faci part de la meva desmemòria, car Un poeta no fa res: parla amb ell i ja fa massa.

Lluís maicas, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris