algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
13°

Un referèndum sota aiguaneu

En un dilluns en què ningú, amb dos dits de seny cívic, no fa altra cosa que parlar dels resultats del referèndum constitucional de l'Europa unida, ¿algun dels meus amables lectors m'admetria la llicència de parlar, avui, del temps d'aiguaneu que havem passat, estabornits, aquests dies? Supòs que no. Abans d'instigar-vos a passar pàgina -a oblidar-me fins la setmana que ve, si Déu vol-, m'estim més caure en la temptació de parlar del que parla tothom. Som així de suggestionable davant l'onada general de les masses. Com que els escriptors de paper premsa som uns purs vanitosos, més preocupats per saber-nos llegits que no pas pels continguts del que diem -i amb quina traça de bon gust literari ho diem-, no en fugiré, de l'afer indefectible. Potser em judicareu de simple i vulgar, però no hi puc fer altrament. No vull posar entrebancs a la liquidació mensual.

Idò: ja som europeus. Els menorquins retornam al gresol més aquilotat de la nostra història moderna i contemporània. No sé ben bé per què, però el cas és que els menorquins sempre ens hem passejat per les pàgines de la història amb certs aires grandiloqüents de voler-nos europeus, en el sentit de creure'ns que la història d'Europa, en un cert moment, passava per la nostra illa -més exactament, per les aigües de cobdícia del port de Maó. Em fa l'efecte, si més no, que ens hi hem vantat, un pèl cofois segurament.

Ben mirat, però, aquest europeisme avant la lettre que ha surat en la nostra història particular dels segles XVIII, XIX i XX, ha estat, en realitat, un europeisme militaritzat, un europeisme armat fins als queixals. No negaré que hi podem trobar el rabeig cultural -prodigiosament modern i europeista- de l'anomenat Grup Il·lustrat de la segona meitat del Set-cents, açò és: una gent que feia teatre, que discutia de filosofia, que escrivia i cantava poemes en la normalitat de la llengua catalana. No, ningú no ho pot posar en qüestió. Tingué una importància fabulosa, com tothom sap perfectament. Però no val a enganyar-s'hi: el que aquí havia sovintejat era una Europa de canons, de setges, torres de defensa, esquadres, castells fortificats, assalts a sang i fetge. És la Menorca, primer, de l'inexpugnable castell de Sant Felip; i, segon, de la formidable fortalesa de La Mola, que arribaria a contenir, ja dins el XX, un presidi militar de la pitjor fama -inclòs el càstig polític a la llibertat, o a la dissidència de certes formes d'ortodòxia de pensament. Aquesta Europa, idò, que havem tingut els menorquins ens pot haver donat, potser, certa capacitat d'absorció de les noves mentalitats, però jo diria que, també, ens ha multiplicat l'escepticisme, el recel per allò que anomenam «lo foraster». Europa, per tant, ens ha obert i, alhora, ens ha clos, posant-nos sovint en actituds defensives, com si Menorca fos un castell roquisser, aïllat i irreductible, una mica esquerp.

És exactament el mateix fenomen, estrany i apassionant, que podem detectar en la segona gran època de la nostra europeïtzació. Em referesc ara al turisme. El turisme ens ha permès de conviure amb la diversitat europea. Ens ha situat en el terreny de la modernitat de pensament i de costums. I, en definitiva, ens ha mostrat com es practicava la convivència democràtica que tant havíem enyorat en el XIX i fins a 1975. Aquesta Europa que ha aixecat fronteres de tota mena, començant pel control de passaports, ha expandit la xauxa econòmica menorquina a límits insospitats, com cap altre model de producció no ho havia imaginat mai. I açò no obstant, és també el turisme la font d'una certa prevenció. Encara hi ha certs menorquins que creuen en el crit «Turisme no!». Són, no cal dir-ho, uns eixelebrats, però existeixen i actuen, moguts per aquest atavisme que, a vegades, produeix la condició de comunitat insular: sentir aversió, sospita, un cert gust per la distància respecte del que ve de fora. El dilema europeista, doncs, hi és servit i ben servit. Moltes promeses d'un futur d'unió -de la terra promesa dels somniats estats units europeus en pau- s'han posat a fer camí en el dia d'ahir. El camí, però, serà costerut, difícil, amb reculades més que previsibles. I tanmateix, ¿quan arribarà l'hora de l'Europa dels pobles? Em fa venir calfreds pensar que l'Europa dels meus fills, o néts, pugui ser, no pas l'Europa Unida, sinó l'Europa uniformada, monolingüe, monocultural, monohistòrica. Servidor, a més del dret a parlar de l'aiguaneu que cau, aspira a ser un menorquí d'Europa, i no un europeu de Menorca. Si Menorca, en el curs de la història, s'ha obert a Europa, ¿s'obrirà ara Europa a Menorca?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris