L'etapa del pacte de progrés illenc va ensenyar a molta gent progressista què és la descreença, atracant-los a un agnosticisme polític. No em sap greu reconèixer que som dels vacunats i que així, amb la feina preventiva feta, em va agafar l'arribada del tripartit principatí. Per tant, tot i haver-hi celebració, no va arribar a l'eufòria; una actitud escèptica que pot resultar antipàtica en el frec a frec amb posats més esbravats. Ara, amb els dies, les setmanes, els mesos... i l'esfrondrament del túnel del Carmel, aquella cridòria s'ha convertit en el primer gran exorcisme progressista de Catalunya. Gairebé tothom l'ha aprofitat per conjurar tots els dimonis, els propis i els del govern de Maragall. La veritat és que totes les vacunes del món no eximeixen de veure arestes clòniques entre la reacció dels governs de dretes davant de fets com el desastre del Prestige o els esvorancs de la línia del TGV al seu pas per Saragossa i el tracte dels governs d'esquerres davant del desastre del Carmel: indignants. Dol i mol comprovar que aquí no hi ha cap diferència en la cultura política que gasta la dreta i la que gasta l'esquerra i encara dol més perquè ho constatam sempre per fets lamentables. A la forta pujada d'adrenalida dels eufòrics l'ha seguida una forta davallada de la il·lusió, però la ciclotímia quedarà tapada un dia per un anivellament de l'estat d'ànim: vet aquí la vacuna que la propera vegada ajudarà a viure aquestes situacions com una oportunitat per prendre una certa distància del joc dels polítics i fins i tot per donar gràcies que et recordin ara i en tant que la bona política, com la loteria, és una cosa que de moment sempre toca a altres. I és bona cosa ser agraïts, encara que no guanyis gens en simpatia.