La valencianització de l'Església espanyola no és casual. En realitat és una conseqüència, per ventura la més explícita, de la ideologia política dominant a la Conferència Episcopal Espanyola i de la teologia contraconciliar o woytilarista, de moda als estats tradicionalment catòlics. València ha deixat de ser simplement una diòcesi, en el sentit tradicional del terme, i és, ara, un dels centres de reproducció i de socialització del catolicisme hispànic tradicional, regalista i bel·ligerant. De tot plegat, l'Església mallorquina n'està patint les conseqüències, fins i tot d'una forma que escandalitza les consciències més puritanes i immaculades. Un sector del clergat, des de fa gairebé un any, sofreix i resisteix fermament i en silenci, davant allò que podem considerar l'acossament subliminal i el menyspreu pastoral a què es veuen sotmesos des de la Cúria diocesana, una part de la qual comença a sentir-se amenaçada per la caça de bruixes. El bisbe de Mallorca, un any després de la seva arribada, emana inseguretat, dubte i desconfiança, com si en realitat es tractés més d'una titella apostòlica que d'un pastor que ha vingut a servir una comunitat, en part com a conseqüència de l'actitud escassament evangèlica que adopten els seus superiors més immediats. Tot plegat la imatge que dóna la jerarquia vaticana en general i l'espanyola-valenciana en particular és que estan perdent peu a marxes forçades. La realitat els fuig de les mans i miren cap a una banda, tot demostrant una escassíssima sensibilitat i una manca de sintonia amb el poble que comença a ser altament preocupant, no només als creients, sinó també a molts ciutadans que observen amb atenció les maniobres de l'Església.