cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

Postal de Marrakech

Salamou Alikoum, que sona «Shalom Alicom», és la salutació que convé contestar amb «Alicom Shalom» al Marroc. Com que a mi m'agradaria que els forasters s'esforcessin per saludar-me amb un «Bondia», jo mir de deixar clar l'interès que realment sent per als països que visit, i això comporta la mínima exigència d'aprendre a saludar. És una norma, més de decència que de bona educació, que hauria de ser general ( i ja ens entenem). En qualsevol cas, tothom que tracta amb els turistes parla un francès molt acceptable, pòsit dels anys del Protectorat. El regateig, les petites astúcies destinades a plomar el visitant i l'alegria de viure dels nins són coses que es perceben immediatament (per no parlar de les olors i els gusts de les espícies del menjar cuinat enmig de la plaça Jamaa el-Fna). També és notable la saviesa botànica de la cultura bereber que a Mallorca ja s'ha perdut. Els meus padrins, quan jo era nin, tenien un trocet de terra a la sortida de Felanitx (deu minuts a peu, de ca nostra) amb una dotzena curta de taronges, una parra, un excusat i un casetó per a les eines; un caminoi el travessava i a les voreres hi havia rosers, lleomans, carxoferes i alguna bledera venturera. Allò sempre va ser «el jardí». Fixau-vos com allò que queda dels jardins dels reis moros de Mallorca ho anomenem «S'hort del Rei», i no jardí. Per això Marrakech té jardins immensos i preciosos: una plantació de taronges o oliveres, dos camins o avingudes en forma de creu i, si pot ser, un gran safareig per reflectir el paisatge, són la base per tenir, només tancant-ho, un jardí realment imperial (a l'Edat Mitjana anomenaven «hortus conclusus» als jardins). A Mallorca, generalment, les tàpies, els tarongers i un passeig eren els únics elements que les possessions senyorials consideraven imprescindibles per poder dir que tenien un jardí. Mallorca, durant molts d'anys, degué ser molt semblant a Marrakech. I el paisatge humà també ens fa pensar en la terra dels nostres padrins. Mohamed, un taxista absolutament recomanable (taxi 1471) en dugué, per un preu ben raonable, a visitar la vall d'Ourika, el palmeral i molts de llocs interessants. Però també (i això és més apreciable) en feu la confiança de contar-me alguns episodis de la seva vida. Era beduí i va néixer al desert. Amb dos anyets va quedar sense pare i la seva padrina el va criar: encara és el record més viu que té i l'adora. Als catorze anys va sentir la il·lusió o la necessitat d'obrir-se camí a la vida i decidí emigrar a la ciutat. Res, a peu, descalç, tres setmanes de viatge. Aviat, però, trobà feina a Marrakech, i amb el sou es comprà unes sandàlies: les primeres de la seva vida! Aspirava a casar-se amb una al·lota rossa i d'ulls blaus, però quan en coneixia una amb aquestes característiques sempre li trobava algun aspecte (la moral, el tarannà) que no li agradava, de manera que es casà amb una que no s'assemblava gens al seu ideal. Va entendre, em digué, que una cosa és la vida i l'altre són el pòsters. Després de quinze anys sense veure sa mare pogué tornar a ca seva i presentar-li la nora. La mare, amb gran alegria, li va fer veure que s'havia casat, sense adonar-se'n, amb una dona que físicament se li assemblava molt. La dona de Mohamed no era beduïna i li feia il·lusió tenir un pis. Mohamed no havia sentit mai la necessitat de comprar-ne perquè com, a bon nòmada, sempre havia viscut en tendes, al desert. Així i tot, amb el sou de taxista (un 35% per a ell i un 65% per al propietari del cotxe) aconseguí satisfer l'aspiració de la seva dona. Però, quan ja tenia cinc fills i prop de cinquanta anys, li entrà el verí de millorar la seva condició i, amb els estalvis personals (no els de la família) de dos anys, se n'anà a veure com era això de treballar a Espanya. Entrà com a turista amb permís de 10 dies i ho trobà tot molt car i una mica fals (en lloc de flamenc resultava que els joves ballaven música moderna a les discoteques). A Múrcia s'adonà que, definitivament, no li convenia mudar de país: anà a la darrera planta de El Corte Inglés a canviar moneda i, de la mateixa manera que ens ha passat a tots, no trobava l'escala per davallar. Aleshores reflexionà: «Si en aquest país Mohamed, no ets capaç de trobar una escala, com vols trobar-hi un pervindre?» Amb 9 dies havia gastat gairebé tots els estalvis de dos anys i decidí que ja havia vist prou món. Per no fer el ridícul no ha contat mai a la seva dona l'incident de l'escala de El Corte Inglés. I ara no és ric, però es feliç perquè té feina i una família que l'estima. I, més que mai, té la certesa que una cosa és la vida i l'altra són els pòsters.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris