algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
13°

Invitació a la independència

No és la primera vegada que em moc pel món per defensar allò que jo crec que són els interessos col·lectius del nostre poble. Aquests dies he estat per Brussel·les, ciutat de contrasts, mig decrèpita mig fastuosa, per promoure la idea que la llengua catalana, com a llengua europea que és, ha de ser llengua oficial a les institucions de la Unió Europea i ha de ser inclosa en la pretesa Constitució Europea.

Arguments perquè això sigui així, no ens en falten: entre les noves llengües que tendran carta d'oficialitat a la UE, solament el polonès i el romanès superen el català en nombre de parlants; l'eslovac, el lituà, el letó, l'eslovè, l'estonià i el maltès són idiomes propis de països que tenen menys de sis milions d'habitants. Si s'ordenava el català entre les onze llengües oficials de la UE d'acord amb el nombre d'habitants de les àrees geogràfiques on són pròpies, ocuparia la setena posició. Pel que fa al nombre d'usuaris, la llengua catalana és equiparable al suec, al grec i al portuguès, i supera el danès i el finès. Entre totes les llengües denominades «regionals», el català és l'única llengua parlada per més de set milions de persones. La llengua catalana posseeix una varietat estàndard unificada, amb una normativa gramatical, lèxica i terminològica sòlida i reconeguda per tots els parlants. Des de l'any 1907 la llengua catalana disposa d'una acadèmia: l'Institut d'Estudis Catalans. Fora de l'àmbit estricte dels territoris on és la llengua pròpia, el català s'ensenya a setanta-sis universitats d'Europa i d'Amèrica. Com a demostració que és una llengua adaptada a la societat actual, disposa de nombrosos mitjans de comunicació (canals de televisió i emissores de ràdio) i és la denovena llengua del món amb més presència a Internet, etc.

De fet, aquests arguments són tants i tan contundents que, a Europa, hi ha ben poca gent que els discuteixi (qualque espanyol, qualque francès i res pus).

Quan ets davant algun dirigent polític europeu, amollant-li la lletania habitual sobre la necessitat que la llengua catalana gaudeixi, a la Unió, del reconeixement legal que tenen la resta de llengües de similar dimensió, rares vegades et topes amb posicionaments enfrontats o gaire discrepants. Et trobes amb una altra actitud que no em resulta bona d'explicar, però ho intentarem. Normalment et miren amb estranyesa i allò que no entenen, no és que les nostres reivindicacions no siguin absolutament justes i lògiques, allò que no entenen és, per dir-ho col·loquialment, què punyetes hi feim encara a l'estat espanyol. Probablement fan falta molts anys de ser català per entendr-ho, i és clar, ells no en són.

Bé, idò, la meva experiència és que la gent informada de per Europa, no comprèn com podem romandre (i sostenir) ni un minut més en un estat que, no tan sols no defensa els nostres interessos, sinó que ens perjudica constantment. En fi, jo tampoc no entenc com hi ha dones que no envien a pastar fang l'home que les maltracta.

Sense anar gaire enfora, el vicepresident del Parlament Europeu, Gerárd Onesta, ens comentava, mig en broma, que la solució per la llengua catalana era que Andorra entràs a formar part de la UE. A les persones amb un cert substracte llibertari ens escarrufa una mica això dels estats, però no hi ha més remei, no hi ha més solució. La Unió Europea la construeixen els estats i si es vol ser qualcú per allà, has de ser un estat. «És l'estat, estúpid» podríem penjar-nos ben gros a la porta de les nostres consciències.

Tot el procés de construcció europea és una invitació a dotar-nos d'un estat, com el que tenen les nacions que compten.

Ja sé que fa peresa, però ens hi hauriem de posar, no?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris