algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

La darrera seguretat

Bona l'ha feta el president de la Generalitat tot comparant l'enfonsament del túnel al Carmel, a Barcelona, amb la catàstrofe del chapapote: la comparació allunya l'esllavissada ciutadana fins a les costes de l'altra banda de la península -una calamitat compartida sempre és menys calamitosa, diríem-, dispersa les conseqüències entre gairebé tota la població -reduint fins a l'extrem més nimi la porció de desastre que rep cada ciutadà- i, sobretot, dilueix les responsabilitats entre tota la humanitat, un subjecte molt menys replicador que les persones concretes que criden als telenotícies. No crec que el símil impliqui també que les irresponsabilitats trigaran tant a aparèixer com la contaminació escumejant del litoral gallec, ni que responguin a errors de previsió tan evidents, ni que convidin els afectats a esperar tant de temps per veure guarides les seves vides. I sí que hi ha més semblances: en ambdós casos, la medicina salutífera dels diners públics taparà tots els forats, sigui quin sigui el foradador, i mai no descobrirem qui en va ser responsable.

Tot és normal. Les periòdiques catàstrofes confirmen la normalitat. La inseguretat és la normalitat, i la irresponsabilitat és la conseqüència natural si aquesta normalitat es trenca. I el que creix dia rere dia és aquesta irresponsabilitat. Els afectats veuen només la seva única catàstrofe, però l'explicació que la compara i l'acumula als mals del món serveix per diluir-la, per minorar-la, per aigualir-la en alguna altra realitat més fotuda, més global i més lleu, justament per això. I això que les solucions als mals del túnel han estat més efectives -i menys fatxendes- que les del fuel atlàntic, i que no s'esperen, pel moment, felicitacions ni medalles per als responsables de l'enfonsament d'un bon tros de la ciutat postolímpica.

En realitat, en la visió panoràmica i plàcida que tenim els no afectats, encara, per cap catàstrofe (i fins que ens toqui), la responsabilitat no creix ni decreix: es dilueix i s'amaga en la complexitat i, alhora, en la simplificació. Qui va ser responsable del cataclisme gallec? No ho sabrem mai. D'aquí a deu, quinze, potser vint, anys, els jutges tancaran el cas, els diners col·lectius hauran anat i vingut sense remei i la desmemòria biològica farà la resta, si cal. Qui respondrà finalment del túnel del Carmel? Com més candidats hi ha -i cada dia que passa n'hi ha més- més s'allunya l'esperança d'esbrinar-ho. Algú hi confia, encara? Algú demanarà una explicació última d'aquesta loteria a l'inrevés de la catàstrofe?

Oblidem-ho. El present no es deixa definir, però cada dia que passa es confirma que la realitat mateixa és irresponsable. La responsabilitat no té nom ni llinatges. Com la derrota, no té pares. Com la meteorologia, no té autors, artífexs ni promotors. Com el canvi climàtic, no té culpables, i cercar-los sona cosa d'enredaires que volen afegir aigua al banyat i llenya al foc. Com les sotragades borsàries o els incendis forestals -o els flirteigs amb el naufragi d'un creuer per la Mediterrània-, cap dels afectats no pot conhortar-se -ni empipar-se- amb el rostre dels responsables. Els responsables no tenen rostre, i la responsabilitat ha estat víctima de la catàstrofe, i ha estat tan damnejada i oblidada com la resta dels afectats.

Ho va escriure Susan Sontag (Sobre la fotografia): «Per a les calamitats regeix la mateixa llei que per a la pornografia. L'ensurt davant les atrocitats fotografiades se desgasta amb la repetició, talment com la sorpresa i el desconcert davant una primera pel·lícula pornogràfica se desgasta quan hom n'ha vist un parell més». Si els soldats americans han torturat a l'Iraq i cap membre del govern no n'ha estat responsable -com recordava fa pocs dies Miquel Barceló, pintor-, si el govern australià s'ha negat a reconèixer cap responsabilitat sobre les «generacions robades» d'indígenes que han estat sotmesos i depauperats durant segles al seu país, si el Deutsche Bank pot acomiadar el deu per cent de la seva plantilla amb l'explicació que acaba de guanyar 2.500 milers de milions d'euros, és del tot ingenu continuar pensant que la pregunta per la responsabilitat significa el que significava quan el món va ser creat. L'ensorrament d'un parell -llarg- d'edificis, l'incendi d'uns altres (a Madrid es mesclaven el crepitar del foc i el fregar-se les mans dels parisencs olímpics), el dòping dels pollastres que mengen els nostres fills, la gosadia del tinent de batle de Ciutadella que reconeix una actuació ecològicament delictiva per afegir-hi tot seguit que no pensava fer res per evitar-la, el ròssec dels exemples més o manco cridaners que mai no van tenir ni tindran un responsable són només una part de la bastimentada que envolta els mateixos edificis. Si aquests cauen, també cauen les bastides, i no es nota gaire. La societat del risc és justament això: el risc és que pot esdevenir-se qualsevol cosa, o gairebé i, de postres, la seguretat gens compensatòria que quan s'hagi esdevingut, malgrat tot sigui parcialment pal·liat, ningú no se'n farà últim responsable. Aquesta seguretat s'ha de ben atendre i observar, perquè és ja la darrera que ens queda.

Josep M. Llauradó, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris