algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Una història de germans

Quan en Mateu va començar a sortir amb na Victòria, la promesa del seu germà Bernat, va ser la primera vegada que el peculiar lligam que hi havia entre els dos germans va esclatar en forma de crits i retrets. No t'oblidis que si ets vius és gràcies a mi, va dir en Mateu. No va fer falta que completés la frase: em deus la vida, m'has d'estar eternament agraït, això em dóna dret a exigir-te el que vulgui, inclosa na Victòria, i tu no has de fer altra cosa que callar. En Bernat sempre havia viscut sota el pes aclaparador d'aquell deute que mai no podria pagar, i va haver de patir en silenci una joventut de fadrí solitari mentre el seu germà petit se'n duia l'única dona que havia estimat i la seva unió fructificava en na Marta, una nina preciosa que no patia anèmia de Fanconi.

Una malaltia estranya: poc més de cent afectats per a un país de quaranta milions d'habitants, quan en Bernat era petit. Una condemna, una angoixa per als pares. En Bernat, amb tot, podia estar content d'haver estat un infant en el temps de les tècniques terapèutiques avançades com el trasplantament de medul·la òssia, i, sobretot, en el temps d'aquella ministra de Sanitat socialista que els seus pares tenien retratada a la sala com si fos una santa venerable. N'Andreu va ser el primer bebè-medicament de Mallorca, i el seu naixement i l'operació posterior varen ser seguits amb passió pels mitjans de comunicació i varen ser el trampolí de pujada en l'escala de l'audiència d'una televisió autonòmica que duia un parell d'anys sense acabar d'enlairar-se. Tot Mallorca coneixia la història de l'infantó vingut al món per salvar la vida del seu germanet malalt.

Anys després d'aquell primer retret, varen morir son pare i sa mare d'en Bernat i n'Andreu, amb poc més de tres mesos de diferència. Els dos germans es varen enganxar en una llarga i verinosa disputa sobre l'herència familiar. Els pares no havien deixat testament, confiant que el seny dels dos fills, tan units, els portàs a un repartiment natural: la casa de Palma per a un i el xalet de la Colònia de Sant Jordi per a l'altre. No comptaven, però, que l'interès d'un grup immobiliari xinès per convertir aquell xalet en una clínica de salut per a milionaris de Xangai en multiplicaria el preu per tres. En Bernat ja no va voler tornar a acceptar que el pes del seu deute l'obligàs a cedir una altra vegada. Amb un retard d'anys, va contestar a n'Andreu: tu també em deus la vida a mi, desgraciat, els pares ja no volien més infants i no hauries nascut si no hagués estat per salvar-me, encara que haguessin volgut un altre fill, sense el procés de selecció de l'embrió compatible el que hauria nascut hauria estat un altre Andreu, i no tu.

La disputa va acabar als tribunals, el pis de Palma llogat, el xalet ple d'executius xinesos estressats, i els doblers a mitges. En Bernat i n'Andreu varen deixar de veure's. El germà gran va esdevenir més i més solitari. El petit, separat tres vegades, va endinsar-se en una existència tèrbola i trista. El corrent de la vida, però, no s'atura. Na Marta, la filla de n'Andreu, va anar a veure el seu oncle Bernat quan va complir els divuit anys. Li va dir que el seu pare era un immadur, però que ella sí que entenia que era a ell, l'antic infant afectat d'anèmia de Fanconi, a qui devia la vida, i que per això li volia explicar que gràcies a aquella estranya malaltia ella vivia ara la felicitat de sortir amb un estudiant de primer curs de domòtica (acabada d'incorporar al pla d'estudis de la UIB) i que sabia que un dia tindrien uns infants que podrien oblidar aquesta llarga història de malalties, embrions, trasplantaments, culpes i deutes.

Miquel Àngel Llauger, portaveu d'Els Verds

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris