algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
13°

Sensacions

No va ser fàcil escriure a favor del «Tractat», però tampoc una heroïcitat; que quedi clar. No és fàcil perquè és el fruit del consens amb múltiples i importants concessions pel que fa a temes sensibles per a mi. Ara bé, només demanar-me què seria del nostre arxipèlag sense l'ull vigilant de Brussel·les, el calfred em recorr el cos. Malgrat les seves limitacions -i la nostra autonomia, que també-, la normativa europea ha obligat ha protegir territori i a exigir precaucions sobre impactes ambientals. És cert que Europa es mou amb una obesitat malsana i apunta amb el dit acusador l'exministre Matas quan la barbàrie de l'extracció d'arena és consumada i consumida la legislatura que criminalment ho afavorí. Però imaginau-vos què faria el «sense manies» si no existís aquest lent guardià. És cert que ecloramfenicoamplia el negoci d'algunes granges talment l'èxtasi ho fa en les de jovent, i ni una ni l'altra mereixen la denúncia pública, radical i irada dels nostres governants. Sense la normativa europea a la mà ni es molestarien a inventar explicacions o en amagar informacions. I així, tot allò que ens envolta: per molt reaccionària que sigui la mirada europea és una lliçó de miraments al costat dels ulls grossos dels nostres governants i els cobdiciosos que els manen.

l l l
Però hi ha més raons i més allunyades de la guixa. Potser unes desenes d'anys són suficients per a oblidar que, els que ara no es federen fins allà on molts voldríem i no defensen com a pròpies les particularitats de cadascú, es fotien d'hòsties periòdicament per a imposar superioritats que ara es dilueixen dins la necessitat creada de la unió. Potser no és massa, però segur que és molt. Com també és molt el que, com a espanyols endarrerits, hem rebut aquests vint anys de la solidaritat interessada dels socis. Que ara ens toqui bescanviar els fluxos i pagar allà on abans cobràvem, pensava que era un motiu d'orgull pel progrés que suposa i no una humiliació com ens ven la ultradreta nacionalista. No sé si compartiu la coïtja que m'entra quan llegeix sobre la solidificació dels vincles amb l'OTAN o el compromís en la millora de les capacitats militars, però tot d'una em deman si no m'hagués agradat tenir un exèrcit europeu, suficient i eficaç, per aturar el genocidi als Grans Llacs, i si el pas que reflecteix el tractat no és un més per arribar-hi. Hi ha més dubtes, molts més, però també moltes certeses i moltes esperances. A més, i això si que és mal d'explicar, hi ha bones sensacions. Fa dos anys vaig anar a Brussel·les per a conèixer aquelles institucions. Llavonces s'hi elaborava el tractat que ara ens mobilitza i em corprengué el procediment de debat que se seguia i com les propostes no es votaven: s'assumien si ningú no hi deia la contra. Implicava una dosi de síntesi i d'equilibri digna de merèixer, almanco, respecte pel que suposava de voluntat col·lectiva d'arribar a port. Just igual que el nostre Parlament, per fer un acudit fàcil.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris