muy nuboso
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°
11°

Mirar la pintura

Valeriano Bozal, un dels estudiosos de l'art que més llum aporten a la lluita contra la confusió sistemàtica que es genera en aquest camp -sovint amb recursos procedents dels eraris públics-, alertava dies enrere del perill de confondre el que és un magnífic mercat de l'art amb el que hauria de ser una gran mostra -una biennal, per exemple- que ens descobrís els viratges de l'art contemporani. ARCO, deia, és el que és, i ja està bé així, però en un país una fira no pot suplantar una mostra. (De Valeriano Bozal no són importants, només, els treballs publicats -un dels darrers, esplèndid, sobre Vermeer-, sinó, també, la tasca que ha desenvolupat com a editor, posant a l'abast dels lectors en llengua castellana una sèrie de títols fonamentals). És una d'aquestes veritats que, de tan indiscutibles, es fan desaparèixer dels àmbits de debat i dels gabinets de decisió. I, així, es perpetua una modernitat de pa-amb-fonteta, dedicada a repintar incansablement la fatxada mentre darrere s'hi solidifica l'olor de tancat. Més o menys. Però, mentre no canviïn les coses, Jesús, i que n'estam, de contents, amb ARCO! No ens cansam de repetir que la fira ens descobreix les darreres tendències i que cada any hi ha coses més transgressores, que es veu que són les que molen. Les primeres planes dels diaris són tot un indicatiu d'aquest estat místic del mercat. No és feina fàcil elegir la imatge que hi ha d'il·lustrar la crònica inaugural. La qüestió és que tengui ganxo, que sigui un reclam, que capturi l'atenció del lector, que «impacti» -impactar: vet aquí un verb tenaçment desertitzador. I quines imatges suggereix i genera ARCO? Qui tengui notícia de la fira per les televisions, no es podrà fer una idea ni llunyana del que hi pugui haver d'una certa vàlua: les càmeres no cerquen les obres d'art per mostrar-les a l'espectador, ni que sigui com a mera referència. Al contrari, en passar la porta d'ARCO, les càmeres embogeixen i, víctimes d'un atac d'epilèpsia, corren, boten, giren, returen, xisclen, perden focus, distorsionen, travelen, s'amaguen, lleneguen... El resultat és una successió frenètica de flaixos que atordeixen el telespectador, sense donar-li opció a retenir una imatge que pugui associar a l'edició d'ARCO corresponent a una o altra edició: en sintonia amb el que es vol que sigui la fira. L'edició d'enguany no té problema: l'associarem a l'atemptat d'ETA i a l'incendi del Windsor. I, en poder, viatjarem on hi hagi un parell de quadrets de Vermeer o de Chardin, d'aquests que s'han de mirar molt lentament, per descobrir-hi com hem canviat des de la darrera vegada que els miràrem.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris