algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:

Miquel Bauçà

Em diuen que s'ha mort i la notícia em deixa una mica trasbalsat. De fet, aquell aïllament de moltíssims anys era ja en bona part la seva mort civil. D'ençà de la jubilació anticipada, que es va procurar mentre treballava en un institut de Palma, havia entrat en una zona mítica. L'ermità de l'Eixample, l'escriptor maleït de Barcelona, expressions periodístiques que malden per etiquetar una personalitat abrupta, incòmoda, encunyades per aquells que poc en saben, demauditisme que va de François Villon fins a potser Jean Genet, passant per Baudelaire, Verlaine, Rimbaud... els millors estilistes de la llengua francesa. Cap a finals dels seixanta, el vaig conèixer i tractar. Alguns mallorquins el denominaven el poeta silenciós, però jo puc donar fe de 72 hores de conversació sostinguda, caminant pels ravals de Barcelona, dormint breus hores a pensions o dispeses de mala mort, que ell en tot moment, en qualsevol lloc, tenia localitzades. I aquells dies de març de 1968 acabàrem a Vic en tren, devers la mitjanit. En el soterrani d'un forn, Lluís Solà i un grup de poetes vigatans estudiaven, clandestins, Herbert Marcuse. Així vaig conèixer Magda Bosch, Segimon Serrallonga, Manel Carbonell... L'endemà visitàrem Miquel Martí Pol, a la lluminosa casa que habitava a Roda de Ter, quan era encara un home en la plenitud de condicions físiques. Josep Elias li va dedicar «Crònica del pobre amant», dins Per a un duc Bach escriví música d'orgue, a Weimar, Premi Carles Riba 1970, on deia que a la universitat el prenien per un llop, però ningú no comprenia la seva cultura de suïcidis, copes buides i flors negres. En Miquehavia deixat escrit, a part o banda, que no arribaria al suïcidi, perquè no volia eixamplar, encara més, l'amplària del buit. I més concretament, a La generació literària dels 70, de Graells i Pi de Cabanyes: «El suïcidi és un recurs massa fàcil en el meu cas. Els suïcidis dels altres són una altra cosa: un mecanisme que es desencadena fatalment». Elias, José Antonio Aguilar, Vázquez Montalbán, Parcerisas, Maria Lluïsa Fabra, els germans Irazoqui i, naturalment, els mallorquins d'El Coto, sovint el recordàvem, en les seves prolongades absències. I els que fèiem poesia, sempre ens preguntàvem: què en diria, en Miquel Bauçà, d'aquest vers, d'aquest poema? Perquè la seva saviesa per la paraula era immensa. Segurament perquè -en paraules seves- no l'havien convidat a la vida, es va haver d'amagar sempre i ara només en queda d'ell unes ales cansades, plenes de pols. Na Fiona Campbelem diu que en record seu ha obert, a bolei, El canvi, i em conta el que ha sortit:

-«L'absurd no és que el món sigui una vall de llàgrimes -diu-. Si fos un paradís prodigiós i frenètic, ho seria igualment, amb el mateix dret».

-El procés d'esquizofrènia va esmolar, segurament, aquella sensibilitat, i li donà antenes de radar per percebre tot això del viure com un desbarat.

-O com una llarga marxa per no arribar mai enlloc.

-Era un personatge. Semblava freturós de trobar dones grasses, una llar i amics amb qui compartir la seva prodigiosa intuïció per la paraula escrita.

-Què vols dir, amb això?
-Un dia li vaig mostrar els poemes del meu segon llibre, que jo titulava «Història personal per a una terra» i ell, immediatament, em digué: Història personal ja basta. I, naturalment, era ell qui tenia raó.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris