algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
14°

Quadern de viatge

Dissabte, 5.- Sota el efectes d'un àpat de consistència pantagruèlica, instigat per la talent d'un trinxet nou, que desassossega la temprança i apressa la desmesura, m'he cruspit, amb la disciplina d'un canonge, tota la meva ració, que no era escassa, ni en greixos, ni en colesterols, triglicèrids o altres ingredients essencials de la dieta mediterrània, que trenquen, de forma saludable, els règims, i encara, per golafre, he afegit al ventre un tros, no pas curt, de cua d'altri, tot rebaixat, o reblanit, amb un bon vi negre del llevant, que és un estomacal de raïm que alleuja les digestions, en aquest estat deplorable, de somnolència blana, doncs, en Joan Pomar, amb qui comparteixo la dèria, no sé si inútil, però sí poc nutritiva, d'escriure poemes, na Catalina Gomis, la seva muller, que investiga camins plàstics de trencadissa, i el fill d'ambdós, en Joan, que amb llur germà Adrià formen part de la banda Oprimits, sens dubte perquè viuen sota la tirania de la música, ens han dut, tot havent dinat, a fer una ruta turística pels environs de Campos, la seva vila, la d'en Joan Veny, la d'en Damià Huguet, malaguanyat poeta, ignorat pels seus paisans. Terra d'esquena de ganivet i de call vermell, guaret de dretes, puix que a Mallorca hi ha la falsa creença que qui té una vaca, o meitat de mitja quarterada, és un terratinent. Només la fatalitat és la culpable que trobem els banys de sant Joan tancats; el Trenc, desert; el salobrar, eixut; sant Blai, enreixat; i la pedra rodona, que en realitat és una pedra rodona plena de pedra, d'una braça de profunditat, en el seu lloc habitual: a la minsa ombra del brancatge d'una cruïlla que es bifurca abans d'entrar al poble i sobre la qual la gent conta històries antigues, de quan els joves tenien cura dels vells.

Diumenge, 6.- Dissortadament, Madò Pereta no és una caricatura de la nostra realitat: és la nostra realitat. Dissortadament, Madò Pereta no és una caricatura de la nostra societat: és la nostra societat. Dissortadament, Madò Pereta no és una caricatura de la política lingüística dels nostres governs: és la política lingüística dels nostres governs. Dissortadament, Madò Pereta no és una caricatura de la nostra identitat: és nosaltres. És nosaltres com no m'agrada veure'ns. És nosaltres com no volem ser, i som. És la nostra imatge més miserable, sempre fent befa de la nostra personalitat, del nostre accent provincià. El món de la cultura, de la literatura, escriptors, editorials, llibreters, institucions, potser té més coneixements, o més protèrvia, però no més dignitat que la dignitat que posseeixen altres col·lectius professionals, relacionats o no amb el món intel·lectual. Com escriptor en llengua catalana de la perifèria, no m'enorgulleix el fet que Madò Pereta faci el pregó de la Setmana del Llibre en Català, ans al contrari, m'avergonyeix l'absència del sentit del ridícul, no tant de l'actor, que al capdavall representa un personatge l'objectiu del qual és interpretar un paper, com dels responsables institucionals que l'elegiren com la veu més adient, potser la més dòcil, sens dubte la que més s'ajusta al seu concepte de paròdia, d'escarniment, de provocació. Jo, si més no, he de confessar que no estic disposat a pagar qualsevol preu, ni per la difusió de les meves escriptures, ni per la supervivència de la meva llengua. No tot s'hi val, a la vida, ni cap fi no justifica els mitjans. Atesa la meva profunda, absoluta, ferma convicció que tothom té dret a una mort digna, a una eutanàsia digna, fins i tot a un suïcidi digne, per tal d'evitar patiment inútil, dolor gratuït o una llarga i estèril agonia, sóc del mateix parer pel que fa a l'idioma. Si de cas finalment ha de finir, que ho faci dempeus, amb dignitat. Vist l'espectacle dels polítics a l'entorn de la pregonera a la inauguració de les exèquies pels llibres, a mi me sembla clar que confiar la salut del català a les mans dels actuals governs és com encomanar la guarició d'un malalt terminal a l'elixir d'un curandero.

Divendres, 11.- Les eleccions, les votacions, els referèndums, tot plegat s'ha convertit en una paròdia, el resultat de la qual té escassa transcendència real, si més no per a les nacions sense estat. Mentre no es revisi a fons el concepte democràtic, i s'accepti la llibertat d'autodeterminació, allò que diguin els ciutadans serà inútil. Tanmateix, el poder, que ja no amaga llur rostre més vil i jacobí, és en mans del gran capital, que imposa les seves lleis, les seves constitucions, per tal d'engrandir les fronteres dels seus interessos. A les properes eleccions sobre la Constitució Europea, que no deixa de ser un complicat contracte entre multinacionals que volen repartir-se, legalment, els mercats i els consumidors, no votaré. Només serà un gest, íntim i testimonial, democràtic, simbòlic, però vessaré la meva indiferència sobre aquells que, o bé m'ignoren, o bé volen servir-se de mi.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris