algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

El Madrid de sor Maria dels Àngels

Al mes d'abril sor Maria dels Àngels Ginart Martí (Llucmajor, ?-Madrid, 1936), serà beatificada. L'assassinaren milicians de la FAI, el vint-i-sis d'agost, a la Dehesa de la Villa. Una barbaritat, que no es justifica ni tenint en compte la desesperació dels madrilenys, assetjats per les tropes d'Àfrica. Tanmateix, ens hi hem de referir si pretenem explicar-nos el terror que va ensenyorir-se de Madrid els primers mesos de la guerra. L'exèrcit de Varela encerclava la ciutat i la cavalleria mora tenia permís per a saquejar, violar i mutilar els cadàvers de les seves víctimes. I així ho feren a la gran majoria de pobles dels voltants que conqueriren. No m'estic inventant la història. El Tebib Arrumi -el periodista més estimat de Franco- parla, en les seves cròniques, dels robatoris dels moros amb paraules plenes de comprensió i simpatia (i racisme). Res d'això, però, no justifica la persecució de clergues i religioses ni les «sacas» que es produïren en nombre elevadíssim. En realitat, la repressió de la gent de l'Església va ésser una característica comuna a la zona republicana. El jesuïta Nicolau Pons (Artà, 1927), va publicar «Jesuïtes mallorquins víctimes de la Guerra Civil» (Lleonard Muntaner, editor). En comptabilitzava sis, d'assassinats entre Catalunya i el País Valencià. Una part de la població republicana culpava l'Església de connivència amb els estaments més reaccionaris de la societat. I no s'equivocava. L'Església ha estat històricament, a Espanya, un instrument repressor al servei de les classes dominants. Això, al marge que alhora hagués exercit funcions d'assistència social i humanitària del tot lloables. Però no hi ha dubte que hi havia uns grups de població que percebien l'Església, de manera global, com un enemic. La persecució que va patir va ésser una conseqüència directa d'aquest estat d'ànim. Tant Companys com Azaña -i en el Madrid assetjat, Miaja- procuraren evitar-la. Companys va trigar quasi un any a aconseguir-ho. Miaja, preocupat com estava amb la defensa de Madrid, a penes en tenia coneixement, de les «sacas». Referint-nos a Madrid, l'augment dels assassinats va coincidir amb els moments més crítics de la defensa. A la tardor del trenta-sis, Santiago Carrillo -un home de vint-i-un anys al front de l'ordre públic, quin desbarat!- va fer clausurar les txeques de la ciutat. Això no obstant, quan els moros ja eren a la Casa de Campo i els quintacolumnistes formaven un vertader exèrcit -el mateix Queipo de Llano ho proclamava des de Ràdio Sevilla-, tornaren a obrir-se les fosses de Paracuellos i de Torrejón. I sembla que l'ordre de prosseguir la repressió va partir del Quinto Regimiento, comandat per comunistes. Aleshores, el terror va tornar a presidir les matinades. Era un terror que naixia de la ràbia davant els bombardeigs indiscriminats i de la necessitat d'eliminar un exèrcit que es preparava a la pròpia rereguarda. No era una repressió clarament anticlerical, com la que va desencadenar-se els dies següents al cop d'Estat. Aquells que la tenien jurada a la gent de l'Església eren els anarquistes de la CNT-FAI. En una revolució -i el cop d'Estat va donar pas a una revolució a la zona republicana-, l'odi de classe era un clam atàvic, no podia controlar-se d'avui per demà. I li donaren curs, els anarquistes, tot i sabent que la persecució indiscriminada de la gent que portava hàbit perjudicava enormement la causa republicana. Sobretot, a països amb una forta tradició conservadora com eren Anglaterra o els Estats Units. Marcel·lí Domingo -un dels personatges més cabals del republicanisme-, no va aconseguir el suport dels demòcrates americans a la República, perquè John Kennedy -fundador del clan Kennedy- no va escatimar esforços per a denunciar la repressió religiosa a Espanya. D'altra banda, Joan Estelrich, de París estant, va procurar d'informar el conservadorisme europeu del suport del Vaticà a Franco. L'Església va tenir cura d'esventar els seus màrtirs. I d'acusar la República del seu martiri. Tanmateix, no n'era la República la culpable directa. Ni tampoc no pot culpar-se'n els anarquistes sense excepció. Precisament va ésser un anarquista, Melchor Rodríguez, qui va acabar amb les «sacas» tan aviat com la Junta de Defensa el va nomenar Director de Presons. Essent ell responsable de Porlier i de la Modelo, cap escamot de milicians no va poder fer-se càrrec d'un sol pres sense l'ordre judicial preceptiva.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris