algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

La deixa de Miquel Bauçà

Dels poetes cal parlar-ne poc, si de cas hem de parlar dels poemes. Perquè són els seus textos allò que realment pot comptar. Tot el que pugui arribar a tenir d'interessant un poeta, ho deurà als poemes o textos que ens hagi deixat. Ja s'ha dit massa vegades: l'autèntica biografia d'un lletraferit són les seves obres i les seves lectures. És el text allò que fa l'autor, no l'autor el que fa el text. De fet, això és el que passa sempre amb totes les autèntiques obres d'art: són les obres d'art les que arriben a conformar a l'artista, no l'artista qui fa les obres d'art. El món al revés, si voleu. Perquè les obres d'art són això, no són 'obres d'artista'. I qui es dediqui a fer 'obres d'artista' no anirà molt enfora.

La mort no és una desgràcia per a qui la pateix (ja que no es pot dir que ningú l'experimenti de bon de ver), la mort és una desgràcia, en tot cas, pels coetanis que en són testimonis, de més a prop o de més enfora. Naturalment, la partida d'aquell amb qui hem fet qualque mica de camí t'afectarà sempre molt més que el traspàs de qui -per la distància que sigui (i de distàncies n'hi ha de moltes menes)- t'inspiri manco respecte o no te n'inspiri cap en especial. Però ara no és hora de parlar de sentiments de companyonatge o, encara menys, de presumir-ne.

Totes aquestes consideracions són possibles amb motiu de la mort d'un ermità, partint del fet que no en podem saber gaire -si res- de la mort de qui ha decidit viure com un ermità, distanciat de tothom, enemic declarat de tota vida social. Que la fatalitat es produesqui en una ermita de les nostres muntanyes o en un pis eremitori de l'Eixample o de Les Corts de la metròpoli barcelonina, realment és una circumstància de lloc del tot secundària respecte al que, en definitiva, és l'isolament o l'aïllament de l'escenari. Perquè, per definició, la mort de tot ermità és una mort llunyana, més aviat remota, no d'aquest món. Què en podem saber? Què en podem arribar a saber? Si tota mort és sempre individual, encara més ho serà la d'un eremita.

En el cas de la de Miquel Bauçà -la notícia de la qual ens haurà arribat amb pràcticament dos mesos de retard-, tanmateix, no es tracta sols de la mort d'un ermità, ans també de la de l'autor d'una escriptura foravilera de gran potència, escriptura que ens ha de seguir acompanyant in saecula saeculorum. Si no podem dir gairebé res de la mort d'un ermità, sí podem dir alguna cosa de la mort d'un escriptor extraordinari. Perquè la referència als llibres o a l'obra que ens deixa és obligada. Especialment quan aquesta obra és de la categoria de la de Miquel Bauçà, l'autor de Carrer Marsala (1985) i de El Canvi. Des de l'Eixample (1998), entre tantes altres. De El Canvi podem citar ara l'estrofa següent, de la pàgina 365: «Morir sol a l'escenari / d'un teatre buit, tancat, / ha de ser l'únic projecte / tolerable dels humans, / sobretot el dels poetes». Si, de més a més, llegim les dues notes anteriors a la que acabam de citar («Morir-se a la parisenca» i «Morir-se sol») el lector ha de concloure que, tot garbellat, les circumstàncies del cas no haurien contrariat gaire l'amic Bauçà. Perquè, òbviament, la instal·lació al pis/eremitori o ermita on s'han produït els fets, cal no oblidar que va esser lliurement decidida i implementada. En definitiva, si Miquel Bauçà ha viscut i ha mort com un ermità, ha estat perquè ha volgut. Gosaré afegir que, fins i tot, com a escriptor i poeta, ha fruït de tota la relativa felicitat que és possible en aquest món. I que, substancialment, ha tengut l'oportunitat de dir-nos tot el que volia, inclòs allò de. «Avui m'he fet massa enfora, / m'he perdut en la mar gran. / Per molt que cridi i gemegui / jo sé que no em sentiran» (que jo em permet de transcriure segons l'edició original de 1973, amb les memorables il·lustracions de Jordi Sarrate).

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris