nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

Febrer i Cardona en la permeabilitat

Els menorquins que ja fan part de la història i que han portat a terme obres intel·lectuals d'abundància i de mèrits excel·lits s'acoblen entre ells per un denominador comú indefectible. Tots ells han hagut d'editar fora de l'illa. De fet, en aquesta circumstància de romandre allunyats del bressol, s'hi han topat perquè la mateixa empenta que havien agafat, just quan es deixondien a la tasca intel·lectual, els aconsellava de buscar residència en altres llocs de majors possibilitats. Els noms propis que s'ajustin a aquesta descripció són prou evidents: se situen tots ells en el brollador de la memòria més fresca, més fluent. Estic pensant en el doctor toxicòleg Mateu Orfila o en l'humanista Josep Miquel Guàrdia, tots dos amb sengles bibliografies d'enorme pes específic editades a París en el segle XIX. En la mateixa centúria tindríem l'eximi historiador catòlic romàntic Josep Maria Quadrado, que anà de jovenet a raure a Palma, i que allí desplegaria la seva vasta producció periodística i d'investigació històrica. Se m'acut també el novel·lista d'entreguerres Màrius Verdaguer, l'obra literària del qual va fluir, sobretot, a Barcelona. O, és clar, noms igualment preclars del XX com Borja Moll en la filologia catalana (amb residència a Mallorca), o Joan Comas en l'antropologia física (feta a l'exili mexicà), o Mascaró Passarius en la toponomàstica (així mateix desenvolupada a la capital balear). I encara, per adduir una figura viva dels nostres dies, hi afegiria la personalitat eminent de l'enginyer Elices Calafat, l'obra científica del qual és reputada de superba, i que ha portat a terme a Madrid. O l'escriptor Pau Faner, posseïdor del reguitzell de premis més prolix de la nostra galeria d'autoritats menorquines per una obra narrativa excepcional editada sempre fora. O el poeta Ponç Pons. I açò no obstant, diré, sense detenir-me ara a analitzar-ho, que aquests dos darrers casos suposen, excepcionalment, l'obertura de la tendència contrària a partir del darrer terç del segle XX. És a dir, la tendència optimista que demostra que el menorquí ha començat ara a editar fora i a projectar-se a l'exterior sense l'exigència d'haver de residir lluny del poble nadiu. Però bé, aquest és un caire del problema que ara desaré.

A la vora, idò, dels qui han desplegat una obra intel·lectual considerable a condició d'assegurar-se, abans, la seva pròpia residència a l'exterior de l'illa, tenim els casos dels que, havent produït en un grau voluminós, s'han hagut de conformar a romandre inèdits pel fet d'haver-se mantingut atansats a la llar. Així, per tant, el dilema esfereïdor que els menorquins hem hagut de carregar a les espatlles com un estigma històric ha estat ben bé el següent: o marxaves lluny a fer l'aventura incerta, o la teva producció, si acabaves sobreesforçant-t'hi davant l'isolament, havia per força de quedar inèdita -vull dir enfonsada en el vertigen dels oblits. En semblant dilema es veié, en entrar el segle XIX, la figura d'Antoni Febrer i Cardona (1761-1841), ara rescatada esplendorosament. Era el fill segon d'una família burgesa rica sotmesa a la institució de l'hereu, i, per tant, lligat ell mateix a l'administració dels béns econòmics vinculats al llinatge, i dels quals en tenia dret i cura el major. Resulta, però, que aquest Febrer i Cardona, en lloc d'afeccionar-se a encalçar criades, ocupà l'ociositat de benestant tot bastint una obra gramatical, lexicològica, poètica i de traducció dels clàssics absolutament portentosa: la de més volada de la cultura catalana quan encara no havia sortit de la decadència arreu de l'àrea lingüística. La professora Josefina Salord la reputa de sòlida i completa, no només pel que fa al període anterior a la Renaixença, «sinó, senzillament, dins el marc de la cultura catalana de tostemps», ha dit. Han transcorregut, en efecte, quasi dos-cents anys de silenci editorial per als manuscrits de Febrer i Cardona, tots de qualitat universal per a la llengua i les lletres catalanes. La confluència, però, de l'Institut Menorquí d'Estudis, l'Institut d'Estudis Catalans i Publicacions de l'Abadia de Montserrat ha permès ara de presentar un pla d'edició de les obres completes de l'erudit maonès, amb una vintena de volums. El detall significatiu a remarcar, en aquest procés, és que els llibres, en funció de la temàtica, s'incrustaran en col·leccions preexistents de fora de Menorca, i que tenen una circulació dins l'àrea cultural catalana assegurada. Ara: per mi, la conclusió més optimista de tot plegat és que, a la fi, qualsevol element de valors intel·lectuals de primera magnitud pot veure's editat de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar, perquè la permeabilitat interterritorial comença de rutllar, en el benentès que aquesta permeabilitat no és una deferència, sinó una exigència peremptòria per sobreviure com a cultura en risc que som.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris