algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
12°

Europa (I)

Durant la llarga dictadura franquista, definir-se com a europeista era sinònim de mantenir conviccions democràtiques, de sintonitzar amb la modernitat i, en certa manera, formava part essencial d'un model de compromís cívic. Europa era, per als demòcrates, el referent cultural, cívic i polític, l'antítesi i l'alternativa a un model d'estat reduït a «reserva espiritual d'Occident». Espanya era, així, la reserva del beateri caspós, un museu de catolicisme ultramontà i un hivernacle de totalitarisme obsolet que es resistia a desaparèixer formalment. Ara, unes quantes dècades després, aquell paradís espiritual castís ha desaparegut -tot i que encara el defensen alguns exministres legionaris, però Europa també ha perdut bona part de la seva utopia. En certa manera Europa ha quedat reduïda a una unitat monetària de la qual l'Euro n'és el referent, i poca cosa més. La moneda i els interessos econòmics comuns ocupen massa sovint allò que representa l'essència d'Europa i el paper dels estats en el tractat de la unió. La utopia, la modernitat i el progrés han cedit el seu lloc a la por, la desconfiança i l'euroescepticisme. I de tots els escepticismes europeus aquells més preocupants són precisament aquells que se deriven d'una ideologia essencialment antieuropea. Malgrat aquesta no sigui l'Europa que esperàvem, malgrat tampoc no sigui l'Europa que voldríem per al present i per al futur -entre d'altres coses perquè és excessivament rígida i, malgrat tot, allò que menys m'agrada d'Europa és la seva versió espanyolista. El pròxim diumenge haurem de votar vàries coses alhora i haurem d'haver ponderat suficientment els riscos de votar afirmativament o negativament. Llàstima que la campanya no hagi potenciat gaire un vot afirmatiu crític, condicionat i obert.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris