lluvia ligera
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°
12°

La «Beat Generation» (a punt d'una mort)

No és aquesta una prèdica sobre el que va ser la «Beat Generation», sinó una reflexió al fil d'una mort. La de Lucien Carr, que fou una part fonamental per endegar el concepte i la cosa. M'explicaré. La «Beat Generation» va ser un terme encunyat per Jack Kerouac i presentat per John Clellon Holmes l'any 1952, aNew York Times. Va voler representar el sentiment d'un grapat d'americans, després de la segona guerra mundial, els anys cinquantes. El seu desencís contra el sistema -l'«american way of life», dominant-, la seva rebel·lia contra l'statu-quo i el fals moralisme puritanot, l'amenaça nuclear, la seva protesta... Tot això, que cristal·litzà durant els anys seixantes a Amèrica, i arribà després a Europa, fou bressolat per un petit grup, molt representatiu -estrenyent més el concepte, diria una élite-, que va començar a donar sortida, al que després foren els beatniks, i com a rosegall els hipsters («hippies»), les protestes universitàries, la posada en marxa d'una contracultura.

Beat vol dir colpejat. S'hi afegia un sufix yiddish despectiu: «Beatnik» («machacado» en espanyol). Sempre he cregut que això ha estat el moviment més important de la segona meitat del segle XX i que influí en el modus vivendi i operandi de molts de joves: els viatges, les drogues, la cançó protesta, els cabells llargs, el budisme, una nova forma de veure el món i d'encarar un nou futur -oposat al quadriculat i programat dels nostres pares-; tot això fou remenat per un grupet de poetes i escriptors, i es pot veure, amb la perspectiva dels anys, més que com a moviment literari, com un motor potentíssim creador d'utopia. Doncs bé, ara s'ha mort un dels pilars d'aquest moviment que passà desapercebut perquè no tingué fama, ni escrigué coses representatives, però que fou, un poc, «deus ex machina» de la cosa: qui sap si sense ell tot hauria pres per un altre costat. Es tracta de Lucien Carr, mort el 25 de gener passat. Les quatre primeres columnes sobre les quals s'edificà aquesta generació, ja sé que estic simplificant molt, foren: Carr, Kerouac, Ginsberg i Burroughs. El qui posà en contacte els uns amb els altres fou Carr. Primer Ginsberg i Kerouac, a la universitat (de la qual sortiren ben rebotats); d'aquí el seu gust pels poetes francesos, sobretot Rimbaud, o la seva maquinació de la prosa repentina (variant de l'«écriture automatique» dels surrealistes francesos). Després hi afegí Burroughs, major que ells. Kerouac, alcoholitzat; Burroughs, drogat; Ginsberg, «lúcid» ...quins començaments! Però la mística i la sacralització que se n'ha fet és enorme. I la influència a la cultura occidental i mundial, també. On the Road de Kerouac, How de Ginsberg o Junkie de Burroughs -a part de la seva vàlua literària, discutible si tant se vol- s'han de mesurar per la influència i la seva capacitat de ser un model empàtic i imitatiu dels joves americans, i de tot el món. A un servidor el va influir tot això, i he arribat a arreplegar molta informació sobre aquest fenomen. No cal dir-los a Mallorca què passava aquests anys, tot i que el turisme començava a reblanir els duríssimis i sacrosants esquemes del caciquisme dretà, polític, religiós i cultural. I els models d'esquerres d'aquell temps, a l'estat espanyol, eren tan soviètics!

On the Road (1957) fou l'estendard del moviment. Una narració de viatge, un cotxe usat, una al·lota, una carretera... la felicitat. Kerouac, que sempre pensà que era menys intel·ligent i menys brillant que els demés, féu un relat del que feia el seu amic Neal Cassady (Dean Moriarty, a la narració). How (1956), Udo, «aullido», ha esdevingut una de les més famoses poesies contemporànies; el seu autor, Ginsberg, fou el personatge preferit de la contracultura nord-americana: antibel·licista i inconformista, militant homosexual abans de les sortides dels armaris, reflecteix també el lloc mític i obscur de la generació -els outsiders, fora del sistema, la droga, la maquinació política-. alguns dels seus versos són universalment coneguts: «He vist els millors caps de la meva generació destruïts per la follia, morint-se de fam histèrics i nus / arrossegant-se pels negres carrers de matinada cercant una droga furiosa...». Burroughs morí als 83 anys, després d'una vida de drogoaddicte, i d'exdrogoaddicte, es prengué l'ofici d'escriure com una elevació literària de la subcultura del sexe, les drogues (anava a afegir i el Rock and roll) i la seva pròpia moralitat. Junkie (1953) o The Naked Lunch (1959), ho reflecteixen, amb la metodologia del «cut-up» literari, així com el seu pelegrinatge per Mèxic, Perú o Tanger, que fou un dels caus d'aquests personatges.

Kerouac (1922 -1969), Gisnberg (1926 -1997), Burroughs (1914 -1997), i ara Carr (1925 - 2004). Carr, que moria als 79 anys d'un càncer d'ossos, tot i que no escrigué poemes o novel·les, era un mite, una musa (com es deu dir musa en masculí?), una peça fonamental de la «Beat Generation», resumida per un d'ells «com un grup d'escriptors, més o menys, famosos». No fou només això. La Generació Beat fou una nova manera d'entendre la vida, de rebutjar els conformismes socials, d'obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció, avantsala dels «hippies» (tot i que Kerouac els odiava i, certament, els «beatnicks» foren més mals de devorar pel sistema). Ja fa tant de temps. Carr, després d'un episodi fatalista, als 17 anys, féu feina a la United Press International. D'allà, per cert, provenia el «rollo» de paper de teletip en el qual, a manera de paper continu, Kerouac va escriure -en 36 metres seguits- On the road. Ho féu en 20 dies, a la casa d'en Carr. Aquest llarg manuscrit, un poc mossegat pels cans, fou subhastat a Christie's, l'any 2001, per 2,4 milions de dòlars. Ara és un «rollo» que es passeja, com un devocionari, per biblioteques i universitats amb cues de gent que el volen contemplar.

Fou F.S., ara dedicat a quefers astrals i PNLístics, qui em traspassà la seva devoció pels escriptors -sobretot els poetes- de la beat generation com Ginsberg o Gregory Corso. Els pòtols místics (The Darma Bums, 1958) de Kerouac en traducció -«more or less»- de Manuel de Pedrolo (1967) fou, també, de les primeres coses que vaig llegir. Però va ser en un viatge a Londres quan vaig carregar de material beatnik. D'entre elScenes along the road (Photographs of the desolations angels, 1944-1960). Recordava Carr a dues fotografies. L'he cercat a la meva biblioteca, avui, després de llegir la notícia de la seva mort. Ha sortit, també Reality Sandwiches... amb papers i coses per dins. Mig amagat apareix Scattered poems, amb un punt de llibre de la City ligths, la llibreria de L. Ferlinghetti de San Francisco, «genius loci» de la generació. Dins el llibre, unes males traduccions fetes per un servidor de Cassady i Kerouac. O de Ginsberg a Empty mirrors; una diu, en anglès, una cosa semblant a això: «Em vaig fer l'amor a mi mateix / en el mirall, besant els meus propis llavis, /em vaig dir 'M'estim, /T'estim més que a ningú'».

I tot això... Si rastregen en el món d'avui, encara hi veuran restes del que posaren en marxa els beatniks. Ara el postmodernisme n'arreplega els trossos esmicolats. I els aferra amb saliva dejuna.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris