nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
15°

Brossa en es Baluard

Joan Brossa sempre va ser un jugueta. No es va cansar mai de jugar, i en sabia tant, tant, que del joc en va fer poesia: ergo, coneixement. Ara en tenim una bona mostra a Palma, en es Baluard. L'espectador també hi juga. Pot jugar, per exemple, a creure que tots som capaços de fer el que feia Brossa. Tots, certament: però sempre després de Brossa. És el que té, això de resistir-se a les meravelles de la senzillesa -no de la simplicitat. Això ho faria qualsevol: per què, idò, només ho fa ver Brossa?

Perquè el que feia Brossa tan sols és possible si hom és capaç de mirar les coses. Hi ha una petita/gran tradició de mirar les coses amb curiositat i puresa (no la confongueu amb ingenuïtat). Miró, Prévert... Tan senzill que pareix... Mirar les coses, saber mirar les coses és la rel de les grans conquestes de l'art i de la ciència. No tothom sap mirar les coses, no tothom les mira de la mateixa manera. Les coses -totes- són joiells silenciosos de poesia, de màgia, de pensament. Totes les coses. Poesia, màgia i pensament juguen a conillons amb nosaltres, amagant-se darrera una cadira, una lletra, un quatre de bastos, una cullera... El poeta hi detecta els rastres que la poesia hi ha deixat al seu pas, la persegueix i la captura. Després, ens dóna les pistes per seguir el seu mateix itinerari. Tot és senzill..., després de Brossa. Senzill, però no innocent. És menester qüestionar l'ordre establert sigui on sigui que estigui establert. S'ha d'acabar amb la impunitat de l'statu quo. S'han de transgredir moltes normes fins a l'absurd. Per exemple, cal entestar-se a fer la roda quadrada: no s'aconseguirà, però després d'aquest procés d'alquímia geomètrica, ni el quadrat ni el cercle seran ja el que eren. Ens revelaran els seus secrets més grotescs -i els més sinistres. Brossa hi estava atent. Els sabia tots. I no és que ens els desvetlli, però ens suggereix com podem fer-ho nosaltres.

Aquests suggeriments són la matèria primera de la seva poesia, sigui quin sigui el mitjà que n'afavoreixi la floració. Els seus mitjans només obeeixen un manament: crear una aparença de senzillesa. Un dia, parlant amb el poeta Josep Albertí -crec que era-, va dir que la poesia s'escriu posant una paraula darrera l'altra. Recorda molt una contesta de Howard Hawks a uns qüestionadors de la revista Film ideal: el director nord-americà va contestar que ell agafava un bon guió i posava la càmera davant els actors, que havien de fer allò que els manava el guió. Res més. Així són els genis.

A l'espectador disposat a jugar amb Brossa, correspon descobrir per on tresca el geni. Li correspon capturar-lo. En qualsevol cas, pot sortir-ne transformat: per a ell, una cadira ja no serà mai, només, una cadira. I això té el seu què i el seu risc. Tot sigui per bé.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris