nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

El meu Miquel Bauçà

S'ha mort el més gran poeta felanitxer de tots els temps. Miquel Bauçà, de can Meravell, amb Blai Bonet, revolucionaren l'escriptura catalana de la segona meitat del segle XX. Altres poetes (i ells mateixos) han fet quotidiana una manera d'entendre la literatura que fa impossible rellegir-los amb els ulls verjos de la meva joventut. Les seves iniciatives han fet camí i formen part del bagatge literari i creatiu de qualsevol escriptor o escriptoretxo. Hem vist, per exemple, tants de Blais menudons que ja es fa difícil quedar enrampat per la novetat dels seus primers versos. No sé si «Comèdia» (o, fins i tot, «Entre el coral i l'espiga») de Blai i «Una bella història» de Miquel Bauçà figuren entre les seves millors obres. Sí que sé cert que són les que més impactaren aquells que, com jo, hi entràrem com a illetrats i en sortírem lectors amb criteri i addicció. No era com ara, que els nostres fills són obligats a llegir un cert cànon literari i la cultura general inclou la poesia catalana. Fa quaranta anys, algun jovenet amb sort descobria una antologia poètica com la de Molas i Castellet, i aquesta era la manera d'entrar en contacte amb Espriu, Rossellò Pòrcel, Alcover, Pere Quart, Salvat Papasseit, Gabriel Ferrater, Blai Bonet o Miquel Bauçà. Una generació sense cultivar va fer la suma de miracles personals d'arribar a compartir referències que dubt molt que formin part de l'equipatge mínim dels millors estudiants actuals («Sinera», «el brot que s'allarga fins a la taronja», «la vaca de la mala llet», «Brollador eixut, jardí desolat...», «Montserrat Casamitjana, pobra, puta i catalana», «Escopiu a la closca pelada dels cretins»....). I jo vaig tenir el privilegi de conèixer i passar llargues estones amb Miquel Bauçà a Barcelona. El vaig abordar a Can Juri, un dels pocs restaurants (si és que es podia anomenar així) on el dinar costava menys que als menjadors universitaris del SEU. Després de dubtar-ho molt, em vaig carregar de coratge i, dret davant ell, li vaig etzibar: «Vós sou de Felanitx», i ell, sense aixecar el cap del plat, em contestà «i tu també». «Com ho sabeu», vaig inquirir pensant que l'accent m'havia delatat, però en Miquel immediatament aclarí, com si fos una obvietat, «per la fesomia; els felanitxers tenim una fesomia molt particular». No arribàrem a ser amics (en tengué mai, en Miquel Bauçà?), però fórem alguns anys companys de joc i de tertúlia. Al bar El Coto del carrer del Carme jugàvem molts de dies a dominó, i a ca meva a cartes. Nadal Batle, Guillem Simó, Pep Manresa, Jaume Rosselló (no són verbes: demanava un cafè amb llet i unes sardines!), Martí Torrens, Guillem Mas, Biel Mesquida, Toni Colom, Lluís Garcia Sevilla («s'homenet»), Sebastià Ramis, Jaume Pomar, Joan Clapés, Joan Pons, Joan Bauçà («es petrer»), Llorenç Mestre... eren més o menys habituals a la colla. Quan no hi havia quorum per al dominó o les cartes, en Miquel expressava la seva temperada ludopatia jugant a «les maquinetes del milió». Mantenia amb elles una relació clarament eròtica: «Si no les tractes amb amor i suavitat, no arribes mai al premi», sentenciava quan veia algú que empenyia amb violència la màquina per fer rebotar la bolla i evitar que es perdés. Després d'aquests anys només ens veièrem esporàdicament. Una vegada, era un diumenge, el vaig trobar al mercat de Sant Antoni fullejant llibres de vell; s'havia separat de la dona i anava amb la seva filla i una altra al·lota: «Joan, l'amor», em digué assenyalant-la. Vaig celebrar que creativament estigués en tan bona forma, i vaig admirar el seu poètic laconisme. No fou fins uns quants mesos més tard que vaig saber que la seva nova parella nomia, efectivament, Amor. La meva fantasia sense fonament em va fer riure, i vaig sentir que en Miquel alguna vegada també podia ser una persona corrent, un amic, al cap i a la fi.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris