nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
16°

Línia contínua

No sé si serà prest, com a mínim a la nostra terra, un producte del passat, una evocació nostàlgica, com la bellesa dels ametlers florits o els pollastres sense cloramfenicol -o com es digui la pestil·lència aquesta que hom fa prendre a l'aviram per tal que, en ofrenar-lo a la torradora adquireixi, tota la popa, un regust plastificat i orini damunt la planxa calenta -deu ser un inextricable misteri de les reaccions químiques- una substància entre aquosa i sabonerosa. Bé, en aquesta terra nostra, cellonada d'autopistes, autovies, vies ràpides i altres artilugis per morir-se sense passar pena, en aquesta terra nostra, dic, aviat la línia contínua passarà a ser una nostàlgia del passat.

Però mentre aquesta retxa intimiditòria niï encara dins l'imaginari col·lectiu i se'n servi aquella micona de memòria històrica bé servirà per posar nom a un pub esotèric, a una botiga de roba esport o per donar títol metafòric a un article. I és que la línia contínua és la imatge que m'ha vengut al cap quan he espipellat per la força algunes informacions -gratuïtes o no- referides a la constitució europea i al referèndum dit. El PP i el PSOE, en aquesta mena de clonació ideològica que pateixen «in media res», çò és, quan no hi ha nervis post o pre electorals, ergo no hi ha cap necessitat de marcar distàncies, han coincidit en un argument per atorgar el sí a la constitució, un argument de força, un argument columna vertebral, espina dorsal o el que li vulgueu dir. Han dit que aquesta constitució, la que votarem sense haver llegit -no siguem ingenus-, és una continuació natural de la constitució espanyola de 1978. Vaja, que són dues baules fiteres d'una mateixa cadena. Que la segona és perllongació de la primera, que la segona -que teòricament és rica, culta, devetlada i feliç, per dir-ho en termes espriuans del mite del nord enllà- no fa altra cosa que refrendar els valors que consagra la primera. Vaja, que la constitució europea és com una mena d'Avecrem que no fa altra cosa que arrodonir el sabor intocables d'escaldums i pilotes que emana de la constitució espanyola.

I és curiós que justament ara facin servir aquest argument, quan el nuevo talante i les majories minoritàries i altres fideicomissos coneguts de tothom semblava que obrien una via per reformar la constitució de 1978, la que consagrava, entre d'altres coses, la desigualtat lingüística a l'Estat espanyol, la que no permetia segons quins trasvassaments -si no eren del sacrossant PHN- entre comunitats autònomes, la que expedia una mena de xicoira que ha estat benament interpretada com a cafè per a tothom. Ho he dit més amunt, sembla que es clonifiquen, que conflueixen en aquesta mena de magma patriòtic i aprofiten totes les connotacions positives que vénen d'Europa: llibertat, democràcia, modernitat, etc. etc. per tancar a pany i forrellat aquella ideologia subjacent que duen empeltada i que aflora a la més mínima pressió que se'ls faci, vegeu sinó la resposta al pla Ibarretxe.

La línia contínua no només enllaça dos punts fiters sinó que també té un caràcter restrictiu. Ningú no pot traspassar la línia contínua, ningú no pot avançar en línia contínua. És la retxa que marca els límits de les nostres possibilitats. I aquesta línia contínua que han traçat PP i PSOE entre les dues constitucions, aquesta mena d'«unidad de destino en lo universal» postmoderna amb piercing i tanga inclosos que ens han construït, marca els límits de les nostres possibilitats, ens prescriu allò que podem fer i allò que no podem fer. I evidentment no podem aspirar a altra cosa que navegar dins els límits estrictes d'aquesta línia contínua. O per ventura a votar no.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris