muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
14°

Miquel Bauçà, un llarg adéu

El misteri ha acompanyat l'escriptor fins al final, amb els dubtes que ha suscitat la notícia de la seva mort. Però no estic gens segur que sigui la paraula misteri la més apropiada per designar el seu tipus de relació amb el món, sobretot amb les persones. El seu aïllament era llegendari i alimentava tota casta d'especulacions entorn de la seva figura, que sovint semblava sorgida de l'obra -i no al revés. En tot cas, allò que al meu entendre és essencial en Miquel Bauçà, amb misteri o no, és la seva obstinació en el rebuig de qualsevol mena de pacte que el pogués fer sentir corresponsable de la barbàrie fundacional. Fins on podia, fins on és possible, va limitar dràsticament la seva complicitat social, reduint-la a una relació extremament lacònica. Aquesta actitud s'havia anat intensificant al llarg dels anys. La gent de la meva edat que hi mantenguérem algun tipus de contacte, no poguérem evitar la sensació, no gens plaent, que a poc a poc -qui sap si de cop- passàvem a ser accessoris en la seva vida. Més accessoris, vull dir. I, en molts de casos, ja inexistents.

Miquel Bauçà no era una persona apta per contemporitzar ni per fer de manera que conviccions i conveniències compartissin espais. No parlaria d'un ésser amb propensió marcada, més o menys «natural», a l'aïllament, ja que els seus esforços més juvenils per relacionar-se amb la gent -i no només de lletres- varen ser remarcables. Hi havia alguna cosa, en ell, i que té a veure, crec, amb les ineptituds a les quals acab de referir-me, alguna cosa que dificultava molt aquesta relació. M'arriscaré a confiar en la memòria per al.ludir a uns versos seus (ja que no els tenc a mà en aquest moment), aquells on el món és una festa a la qual ningú no l'havia convidat. Per aquí és per on, més o menys, podríem trobar algun senyal per començar a entendre la seva vida i a millor llegir la seva obra. Sorgit de la tòrrida Mallorca rural i foravilera dels anys quarantes, la vida, que sempre té les cartes marcades, el menà de cap a un món que aviat se li faria estrany i que acabaria sent-li aliè. Però tot això no responia a un pla estratègic, era conseqüència inevitable d'una interacció plena de disfuncions. Ja que era al món, n'hauria volgut participar. Les condicions, però, eren cada vegada més feixugues i el cost més elevat. Ell no havia vengut a jugar a aquest joc. Atesa la seva lucidesa implacable, mantenir-se en aquest món li suposava una despesa extraordinària. Salvat per la literatura, ens mirava de lluny, certament, però tenia la vista d'un garriguer. I, sí, la seva literatura continua mirant-nos. Ho sabreu perquè, en rellegir-ne ni que siguin tres retxes, notareu una presència misteriosa -ara sí- molt prop d'on respirau.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris