nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Reformar les lleis per ser més lliures

El lehendakari va tenir mèrit en la seva intervenció al Congrés dels Diputats. Parlava un llenguatge que em conec. Defensava el dret de les persones i els pobles (qui ha dit que eren contradictoris?). Els arguments que va exposar no van ser contestats ni per Rajoy ni per Rodríguez Zapatero. Aquests dos van parlar d'altres coses, que es referien amb músiques diferents a una mateixa lletra: la prepotent i arcaica visió de l'Estat nacional, que es basa en la negació: al dret d'autodeterminació, a les nacions sense estat, a la lliure expressió de la ciutadania, a l'existència d'altres llengües i altres cultures... Recordaré la recriminació del president del Govern: -Les coses entre dos que viuen junts s'ha de decidir entre tots dos. I em quedaré amb la rèplica d'Ibarretxe: -Cal abans que tots dos manifestin la voluntat mútua de viure plegats. Al segle XXI, la convivència implica compartir responsabilitats i decisions, però també el reconeixement del dret dels dos cònjuges al divorci, i sense aquest dret no és una relació lliure, és una imposició. Als països civilitzats el paper de sotmesos i, a més a més vexats, insultats i collats amb cadenes no volgudes és impresentable. Quan serà que Espanya deixi de ser presó de pobles?

Al Sr. Pérez Rubalcaba, que afirmà que abans és la democràcia que els pobles, li demanaria si coneix cap democràcia sense poble per exercir-la. A què ve tanta fal·làcia? O és que allò que vol que es reconegui al poble espanyol no es pot reconèixer al poble basc, al català i a d'altres? Però ja ho entenc: quan parlen el PSOE, el PP i el segment nacionalista d'IU -els tres diputats del no; l'abstenció d'ICV em deixa tan perplex com el sí dels Verds espanyols i l'abstenció dels menorquins a això del refrit de tractats que passa per ser la constitució europea-, ells entenen que bascos i catalans ja són inclosos dins la nació dels espanyols, en són un apèndix; no poden parlar d'igual a igual, sinó en règim de feudalitat relativa. On queda, si no, el silenci caparrut sobre les balances fiscals? On la igualtat i la justícia en l'exercici dels drets de les persones? Per què, doncs, tanta fosca sobre la contribució dels vassalls deRei Nostro Senyor a les arques del Regne?

La proposició de llei de reforma de l'estatut basc, sortida del seu Parlament nacional, ha estat definida per Vicenç Villatoro com un tren que duu «a una estació nova, a un reconeixement del poble basc com a subjecte polític, a una redefinició d'un pacte entre Espanya i Euskadi que abans de redefinir-se ja era, pel que fa al finançament, molt millor que el català». És açò precisament el que no volen els nacionalistes espanyols: el seu fonament constitucional és que no són els bascos qui han de decidir el grau d'autonomia basca, sinó que són tots els espanyols. I encara que una amplíssima majoria dels bascos volgués la independència d'Euskadi, però el 51% dels espanyols hi estàs en contra (és un dir), doncs no n'hi hauria. Tornant a allò de viure junts, ens diuen: decidim nosaltres, que som més. L'home proposa i Déu disposa. Qui és l'home i qui es creu Déu en aquesta història? Pinta lletja, en aquest sentit, també la reforma de l'Estatut de Catalunya, on diuen que ja no hi valen majories, sinó sols el consens de tots plegats, ergo tots amb el PP.

No poden entendre que al segle XXI, on les nacions cada cop són menys independents, i en democràcia els pobles lliures han de poder, si més no, optar per escollir les seves pròpies dependències? És perquè, repetim-ho, en tenen la voluntat i la consciència que els pobles que es mereixen ser lliures es guanyen el seu espai vital al món.

El combat del nacionalisme basc és un esforç suprem de supervivència contra el nacionalisme espanyol arcaic i, en moments especials de la història, fins i tot genocida. Aquella sessió de dimarts 1 de febrer de 2005, tot i que va ser memorable, no deixa de ser un episodi més de la «llarga marxa» envers la llibertat d'un poble que es vol sobirà perquè es sap nació, en té consciència. En açò es veu la diferència amb el tacticisme dels catalans, que es mouen en una nebulosa de propòsits no prou formulats, uns «sí però no» pel que fa a la reforma del seu estatut, on no es veuen objectius que vagin gaire més enllà del curt termini, sinó ganes que l'amo els reconegui majoria d'edat i la bondat que tanmateix mai no els reconeixerà l'Espanya profunda.

De les forces polítiques majoritàries a la província de les Balears, val més ni parlar-ne. Hi ha algú qui dubti que des del decret de 30 de novembre de 1833 ençà hem deixat mai de ser «província»? Que si vivim en la indignitat perpètua deu ser perquè això és el que vol la gran majoria dels votants balears?

Una de les coses més assenyades que he pogut llegir aquests dies en espanyol sobre el tema de la reforma dels estatuts (basc i català per ara) l'ha publicada Gregorio Morán a La Vanguardia dissabte passat. Es demanava l'intel·lectual asturià per què no s'anava al fons de la qüestió política: en què millorarà cada nou estatut la llibertat i la qualitat de vida de tothom, de la generalitat de les persones, siguin o no nacionalistes? Siempre he creído que no hay otro debate que el de la libertad. ¿El plan Ibarretxe significa mayor grado de libertad para los ciudadanos vascos o no? ¿El nuevo estatuto de Catalunya significa un mayor grado de libertad para los ciudadanos que viven en Catalunya o no? Es el asunto. (...) ¿Y en qué se mide esto? Pues en cosas muy sencillas: el control sobre los medios de comunicación, sobre la vida ciudadana, el traslado de sus creencias en principios de obligado cumplimiento, sobre la peculiar manera de distribuir el erario público, etcétera. D'açò, justament, no en van voler ni sentir parlar els diputats i diputades del «Frente Amplio de Rechazo». Una llàstima!

Joan F. López Casasnovas, professor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris