cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:
13°

Un poc d'emoció

Com que és obligatori parlar de la pseudoconstitució europea, reclamo a l'oficina comunitària corresponent (ben segur que n'hi ha una) que em deixin parlar-ne des d'un punt de vista emocional, emotiu. Ja sé que les emocions, a la política, tenen mala premsa, i que són identificades amb la cridòria, les galtades dialèctiques i l'avantcambra de la violència. No parlo d'això. Parlo de la nul·la emoció que em provoca aquesta pseudoconstitució europea, i potser no som l'únic, nul·la emoció que ressalta encara més en comparació amb aquesta tímida -gairebé nocturna- cridada publicitària perquè ens hi engresquem. El que em ve molt de lluny, és aquesta sobtada obligació que ens emocionem amb un text que -a més de llarg- provoca tanta o més fredor que les notícies periòdiques sobre els sous dels europarlamentaris o la possibilitat d'harmonitzar les obligacions fiscals, equiparant-les als països nòrdics. Res més trist que l'obligació de somriure, res més dramàtic que l'encàrrec que provoquin la nostra emoció, sobretot si, a més, ho hem de pagar.

I això, a part de la perspectiva d'enllestir quatre centenars llargs d'articles, més protocols i annexos, amb un exigu sí o no, o blanc o nul, perspectiva que palesa com és de simplificadora, simplificada i simplificant la noció de participació política que ha aconseguit la democràcia representativa després de tres-cents, o vint-i-cinc, segles, i com és d'esquifit -en comparació amb la longitud del text- l'esforç d'anar a votar que se'ns demana. Tota aquesta informació que tenim a l'abast ha de ser rebaixada a un sí o un no? És aliè a la mateixa constitució que ens puguin agradar alguns articles i altres no? Quina pel·lícula comença aquí?

¿Una comèdia, una tragèdia, un western -un western europeu, és clar, d'aquests que fan els francesos per tocar els morrros als yankees-, una de misteri on no acaba de quedar clar quins són els bons i els dolents? ¿Una d'Spielberg, un esquitx de Woody Allen, una ració de cinema turc, Truffaut, Almodóvar? Què passarà si s'aprova? Què passarà si no s'aprova?

És un panorama ben trist preveure que, en ambdós casos, res, res de res, o gairebé? Ni tan sols és segur que s'institueixi una festa més, el dia d'Europa, que ben mirat seria un bon motiu per animar-s'hi a votar, egoistament, això sí, però què hi farem.

A part de l'usual rebuig a la nostra llengua -sancionat per l'estat i amanit pels cuiners valencians- que ja convida al no, el que tinc més clar és la perspectiva, repetida per uns i altres, que aquesta constitució s'incomplirà tant, o més, que la constitució espanyola. Ara bé, aquesta contundent seguretat és un motiu per votar a favor o en contra? Potser per no votar? Si tanmateix hem d'acabar votant un text literari... També és cert que això no preocupa gaire els autors, molt més interessats a adjudicar-nos aquesta cotilla conservadora que, com la constitució espanyola, ens ha de protegir salvíficament de tots els canvis. Protegida per una aritmètica inaccessible, quantes generacions haurem de desaparèixer abans de veure-hi, en qualsevol de les dues constitucions, un canvi mínimament notori?

Que aixequi la mà qui s'hagi llegit la futura pseudoconstitució europea.

Insubstancial, artificial, relegada als iniciats, llunyana als ciutadans per molt d'interès que hi posin Rodríguez Zapatero, Loquillo, l'al·lot grassonet i l'estimat Johan. Alguns tenim la sospita que estem al davant d'un globus que no acaba de prendre el vol, de tants que l'empenyen, en totes direccions, i ningú cap a l'ambició vertical a la qual els estats -els únics que tenen veu en l'espectacle- van renunciar des del primer principi. D'aquí a dos-cents anys ja ens ho contaran del cert com ha anat el partit (tampoc no els interessarà gaire, a la majoria), però ara com ara estem davant un espectacle molt menys miraculós que el TGV (el TGV, no eternes bromes de mal gust) València-Barcelona-París, molt menys efectiu que l'aprenentatge de l'anglès i el francès, molt menys captivador que qualsevol dissabte dels 6 Nations a Murrayfield o a Lansdowne Road. Ja sabem que les constitucions no tenen perquè ser afrodisíaques, però ¿val la pena votar un text que -tot i que sempre podria, i podrà, ser pitjor- s'endevina tan grisenc com els blanc i negre que l'anuncien?

¿Què queda de Vulcà davant Roberts et Co., de Júpiter davant el parallamps i d'Hermes davant el Crédit mobilier?, demanava Marx denunciant la caiguda dels mites culturals davant la puixança dels interessos econòmics, als quals tota la vida social se sotmet? ¿Què queda de l'ideal de l'estat com a motor de les llibertats individuals i col·lectives -enl loc d'aquest immobilisme només interromput pel sermó de la por-, què queda de la iniciativa pels drets que van néixer a Grècia i a França -davant del mira'm i no em toquis que els ensenya la vida real a totes les constitucions-, què queda del discurs entusiasta dels joves Erasmus i de les ofertes Teens & Twens dels ferrocarrils alemanys davant la fredor més aviat hipotecària de l'SCH o del Crédit Lyonnais? Què en queda, què en quedarà, per molta constitució que ens despatxin? Ara com ara, i per als pròxims tres-cents anys, que és l'estona que m'interessa, poca cosa. Ben poca cosa.

Josep M. Llauradó, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris