muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
13°

Felip Cid

Vaig conèixer el doctor Felip Cid i Rafaea través de Salvador Espriu, la primavera de 1968. Jo acabava d'instal·lar-me a Barcelona i el vaig visitar a Llibres de Sinera, que dirigia i acabava d'inaugurar-se. Cid era un metge, fill de metge, que havia deixat la carrera per dedicar-se a la literatura. Havia publicat tres poemaris: Sonets del zoo (1963), prologat per Espriu, Veus i remors de la meva ciutat (1965) i Records d'uns aparadors (1967). Han estat molts anys d'amistat i moltes converses. Ara acaba de rompre el seu llarg silenci amb dos llibres més: El Testament (Jardins de Samarcanda, 2003) i Vint poemes i un càntic desolat (Prima Matèria, 2004). La seva personalitat cultural, però, és molt més rica. Finalitzada l'aventura de Llibres de Sinera, Cid dirigí la col·lecció La Senda, edicions bilingües -català-castellà-, on vaig col·laborar traduint quatre volums: L'àngel rebede Villalonga, que vaig prologar; una antologia de Rosselló-Pòrcel, presentada per Espriu amb introducció d'Antoni Comas; dues nouvelles de Xavier Benguerel, amb pròleg de Ferrater Mora i una selecció de poemes del noucentista Josep M. López-Picó, amb pròleg de Cid on reivindicava l'obra d'un poeta oblidat pels sotracs de la història: l'antologia de Molas-Castellet. Fins el 1973, que vaig tornar a Mallorca, vaig mantenir una relació d'amistat constant amb Felip i la seva esposa Margarida, emparentada amb el poeta Maragall, mentre veia com creixien els seus sis fills. Amb un d'ells, Daniel Cid Moragas, vaig aprendre quatre coses sobre cases-museu. Jo vivia encara a Barcelona quan Felip Cid, desenganyat del món de les lletres, començà una llarga dedicació a la història de la medicina, encetada poc abans amb Seis testimonios de la medicina ibérica (1967). Dins el camp acadèmic, especialitzat en la medicina a Catalunya, la seva obra és immensa, gegantina. Ell és un treballador infatigable i per aquest nou camí aconseguí el merescut reconeixement: dirigí el Museu d'Història de la Medicina de Catalunya i guanyà la càtedra d'Història de la Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona. Na Fiona Campbelem recorda que al principi semblava que anàvem a parlar de poesia.

-Certa. Però el personatge té massa currículum. Perquè encara no he dit res de les seves Memòries inútils (2000), ni tampoc he esmentat la Correspondència de Salvador Espriu, que en Lluís Maicas li publicà a «Perifèrics» el 2002.

-Però recordaves al començament que Espriu li prologà el primer llibre.

-Sí, els sonets que publicà Pedreira amb un frontispici de Josep Subirachs. Espriu va escriure: «em semblen excel·lents i m'inspiren una franca enveja, car sempre he admirat molt allò que no sóc capaç d'atènyer». I en carta privada, a la Correspondència, reitera: «Magnífic llibre! Però no crec que sigui eseu moment.»

-Clar. S'havia imposat el realisme històric. Però mereixé, segons crec, elogis de Joan Ramon Masoliver, que a Itàlia col·laborà amb Ezra Pound a Il mare.

-Sí. És ben segur que Masoliver avui lloaria, també, El Testament, on batega el foc de l'antiga flama d'aquelVillon de to reflexiu, que Cid assumeix per meditar sobre la mort. I en el poemari darrer, Vint poemes i un cant desolat, veuria la humilitat de les petites coses poetitzades amb alè de cultura clàssica i bon llenguatge.

-Què més cal demanar-li, a un poeta?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris